Sense cap dubte el capitalisme funciona, i molt eficient i productivament sense necessitat d’una democràcia. Exemples: Singapur, Malàisia o la Xina. Alguns polítics i economistes suggereixen que en aquests països és necessari aquest pas capitalista i que la democràcia arribarà més tard. ¿Què passaria si la democràcia, com nosaltres l’entenem, ja no és una condició necessària ni suficient per promoure un desenvolupament econòmic sinó un obstacle?
No ens és estrany veure en alguns parlaments, ja sigui als Estats Units o a Espanya, on el curs de la democràcia ‘s’atura’ per resoldre assumptes que necessiten ‘ser resolts‘ de manera urgent i que no poden esperar. Cada vegada més els instruments democràtics són substituïts per ’experts’ perquè donin ‘solucions’ ràpides i ‘pràctiques’ als problemes dels governants, és a dir, de l’elit. Ho veiem, per exemple, en les reformes educatives, especialment les d’educació superior, que estan colpejant Europa. Amb elles es pretén assegurar ’fàbriques d’experts’ i eliminar d’aquesta manera el que Kant va anomenar ‘l’ús públic de la raó’ o més tard quan Hannah Arendt va defensar ’la importància del pensament crític’. Aquests ’experts’ són formatejats per proveir solucions eficients als problemes definits per aquells que estan en el poder i no pas per la majoria dels ciutadans.
Al seu torn, tots aquells que cursen estudis que no poden ser ‘usats’ pel sistema, com per exemple, humanitats, cultura, art, música etc. ja saben (fins i tot abans d’acabar la seva formació) que són i seran’ rebutjables’, sense ús, per a aquest sistema. Si creiem que les característiques fonamentals dels éssers humans són la necessitat de realitzar treballs creatius, així com la llibertat i la dignitat sense cap limitació de coacció i opressió, llavors les nostres estructures socials i la nostra moral, han de ser qüestionades per pensar on estem anant.
Si bé és cert que hi ha una creixent tendència a no creure en la democràcia, l’irònic d’això és que malgrat el nostre descrèdit actuem com si hi creguéssim. El danès Niels Bohr, Premi Nobel de Física en 1922, va ser visitat per un amic, també científic, i va veure que a casa tenia penjada una ferradura, símbol de superstició occidental en contra del mal. L’amic li va preguntar si creia en aquesta superstició i Bohr va respondre que clar que no, ja que ell era un científic, però que la tenia perquè li havien dit que ’funcionava encara que no creiés en ella’.
“Els instruments democràtics són substituïts per ’experts’ perquè donin ‘solucions’ ràpides als problemes dels governants”
