Als anys seixanta va esclatar una revolta contra la tecnocràcia que va donar manifestacions fantàstiques, i Theodore Roszak va escriure un assaig inoblidable, “El naixement d’una contracultura”. En aquesta obra els centaures volien recuperar la vida entusiasta en contra del predomini de les màquines, els cavalls contra els robots, les persones contra els mecanismes, els éssers vius es rebel·laven contra els científics que els esventren i analitzen. I Allen Ginsberg reeditava el seu “ Udol“ des de les entranyes i Paul Goodman deia que som persones i no consumidors.
A tota aquella gent els emprenyava la prepotència de la tècnica, que la tècnica fos el model de tot, que el pensament tècnic ho cosifiqués tot, que els poderosos pensessin que es pot fabricar tot… Van descobrir els savis orientals, i els nostres mestres maleïts, i la nostra naturalesa, i una manera més natural de viure. Van tractar d’alliberar-se del consumisme, d’acumular aparells i més aparells. Van intentar arribar al més essencial: viure, mirar la natura, sentir el que som…
Però ara la tecnocràcia ha vençut completament, tothom n’és esclau, fa amb nosaltres el que vol: hem de comprar l’últim enginy que surt, ballar com gats espantats segons vulguin els tècnics, parlar pel mòbil al cinema i no deixar que els altres vegin la pel·lícula, aprendre’ns infinitat de noms de màquines noves i comprar-les a corre-cuita, adquirir el nou aparell perquè el de la setmana passada ja està obsolet.
Pretenem que tot es pot fabricar, els llibres, les pel·lícules, les estàtues, les persones, les actituds de la gent, les cèl·lules, les tendències socials, els climes. Hem aniquilat els déus i ara tenim la tècnica, i tot ha de ser prefabricat.
Malgrat tot, jo crec que tot això acabarà afartant-nos, que els nostres somnis reaccionaran, que tornarem a escoltar els déus, que acabarem farts de tanta pressa i que ens plaurà anar amb calma, mirar el panorama, i que corrin els altres, si volen. Comprendrem que no tot és arribar en dos segons a un lloc sinó que cal apreciar el camí, que no tot és encabir milions de llibres en un artefacte sinó llegir-ne amb passió tres o quatre, i que deixarem de fabricar moltes coses.
I crec que escoltarem el que ens xiuxiuegen els nostres déus, la nostra passió amagada, el nostre silenci. Llavors també notarem la diferència entre allò que és fabricat i allò que és inspirat. Mirarem la vida, en lloc de fabricar conceptes sobre ella i esquematitzar-la i esventrar-la; donarem petons, en comptes de calcular com es besa (igual que aquells personatges de “Els europeus a Abrantes” de Vicente Risco que no tenien temps de nedar perquè havien d’estudiar científicament com es neda). Mirarem, com deia Camus, aquests crepuscles en què el cor es dilata i veurem que són més veritat que els àtoms i els neutrons…
Serà aleshores quan tindrem de nou un món inspirat, habitat pels déus i no només per les fórmules, en què parlaran els nostres déus més profunds, els arquetips que ens constitueixen, els nostres desitjos més pregons, el nostre amor, la nostra felicitat, i veurem que la benauraça no es dissenya als laboratoris, que no s’assoleix amb píndoles, que no es fabrica amb màquines.
Cal un món en què de nou hi hagi l’escalf humà, el misteri que sorgeix de la llibertat de les persones, aquell fons que no racionalitzem perquè no volem simplificar-lo (igual que, com diu Bachelard, no es poden racionalitzar els nostres somnis, ni els nostres mites
“ Hem aniquilat els déus i ara tenim la tècnica, i tot ha de ser prefabricat”
