Molt s’ha discutit i molt es discuteix sobre si hi ha o no hi ha model de ciutat. Els que critiquen que no n’hi ha, de fet, tampoc aporten cap idea.
Sabadell és una ciutat on al museu història hi ha un pondus, un pes de ceràmica per subjectar els fils de l’ordit en un teler vertical trobat al jaciment a Can Feu datat entre el segle I aC i la primera meitat del segle IdC. Teníem en l’ADN la idea que érem una ciutat tèxtil, però poc a poc aquest món es va anar ensorrant. L’ajuntament de 1979 tenia un model de ciutat expressada en l’ideologia comunista del moment, podríem dir doncs que tenia un model comunista de ciutat. Es tractava d’arreglar la ciutat fent discriminació positiva, des de el que estava pitjor, al Centre. Un centre que va trigar molts anys a ser objectes de millora. I a la ciutat li va anar molt bé. La ciutat es va tornar més igualitària.
Un gran encert de Farrés va ser que va intuir el futur. La ciutat va semblar buscar una bona posició dins la societat de serveis, quan, de fet, així ho són totes les ciutats del món occidental. Però donava sensació de futur i s’intentava trobar un nou frame per la ciutat. La ciutat encara avui busca desesperadament el substitut d’aquesta ciutat tèxtil.
Es produeix un canvi profund en l’estructura econòmica de la ciutat. Són canvis fonamentals que acabaran influint en la mentalitat col·lectiva sabadellenca. Una dada que pot ajudar a entendre aquests canvis, a Sabadell els treballadors de indústria manufacturera han passat de 30.246 l’any 1991 a només 14.720 el 2011. Segons Xavier Domènech “el trabajo como uno de los espacios centrales de la reproducción de la clase, de transmisión de experiencias, valores y actitudes, prácticamente desapareciera y, con ello, la posibilidad de la pervivencia de toda una cultura obrera.”
Quan es parla de model de ciutat normalment no es parla d’un model de societat, sinó d’un model urbanístic. Confusió que arriba fins avui. La modernització de la ciutat no comporta necessariament un canvi en les mentalitats col·lectives. Això és el que vam poder comprovar després de tretze anys de “modernización” de Felipe González. El país físicament va millorar molt, és evident, però no vam millorar massa pel que fa al republicanisme en les mentalitats col·lectives. Traslladada aquesta idea a la ciutat, ens la resumia fa uns anys el vell militant comunista Josep Xinxó quan afirmava: “Políticament ni la ciutat ni l’Ajuntament ha fet el canvi que hauria d’haver fet. Em pensava que hauria fet més coses: per exemple amb la qüestió de l’ensenyament; van fer escoles però mai han influït en l’educació.”
Els urbanistes creuen amb un cert nivell de prepotència i a la vegada de desconeixement de la política i de la condició humana que fent una proposta urbanística, canviaran la gent. I l’urbanisme ha estat la coartada per no parlar d’ideologia i de conflicte de classes que de “haberlo haylo”. Per tant si hem de parlar del futur model de ciutat potser que comencem a veure des de quina ideologia ho proposem, des de la que defensava Margaret Tatxer -feliçment traspassada a l’infern- “no hi ha societat, només hi ha individus” o des de plantejaments on el comú és l’essencial. Si quan diem model de ciutat volem dir una ciutat igualitària, llavors hi estaria d’acord. Però no es fa des de l’urbanisme, sinó des de les polítiques més intangibles. És a dir, el futur model de ciutat s’hauria de fonamentar en l’educació i en la cultura. (@jordi_serrano)
“L’urbanisme ha estat la coartada per no parlar d’ideologia i de conflicte de classes que de “haberlo haylo”
