És de les vegades que més mandra em fa anar a votar. Segurament perquè ja estic en fase de desconnexió. També hi contribueix el desencís del 27S. Sóc d’aquells que ens sentim, si més no, emprenyats i decebuts. Emprenyats pel temps que perdem en negociar l’innegociable. I decebuts perquè, ni en el pitjor dels escenaris, no ens hauríem mai pogut imaginar que l’oportunitat històrica que estem vivint a Catalunya pogués encallar-se dues vegades: primer amb ERC i la llista única i ara amb la CUP i l’elecció del president. Prevèiem moltes dificultats, però no pas aquestes.
Ens pensàvem, il·lusos, que en aquesta etapa del procés el que menys pesarien serien les dinàmiques de partit. Ens semblava que tots els que apostàvem per la independència, ciutadans i polítics, anàvem a una, cadascú des de la seva posició i fent el seu paper, esclar, però tots ben decidits a fer realitat el projecte compartit d’un Estat català el més aviat possible. Les mobilitzacions històriques viscudes ens havíem situat en el miratge que la classe política havia canviat el xip i que surfejava en l’onada ciutadana que havien creat l’ANC i Òmnium, sense cap més altre interès que vehicular i fer realitat aquesta voluntat massiva.
Consideràvem equivocadament que la discussió ideològica i el debat polític vindrien més endavant, en una altra pàgina del procés. Que ara això no era determinant i que, aconseguida una majoria independentista al Parlament, faríem més via que mai i aprofitaríem l’embranzida que portàvem tots plegats per accelerar el pas cap a la plena sobirania. Crèiem que el nostre present injust era circumstancial i assumit per tots. I que tots treballàvem per un futur clarament millor. Que tots els partits implicats sacrificaven el seu protagonisme per la prioritat d’avançar, de posar en marxa les estructures i el corpus legal imprescindible per a la desconnexió. Però ens equivocàvem.
I tampoc no vam pensar mai que el lideratge de tot plegat pogués ser un motiu d’enrocament per a ningú, més enllà de l’esgrima política habitual. Encara que només fos pel pur pragmatisme de tenir un líder ben identificat i respectat per una gran majoria com Artur Mas, no pensàvem que qüestionar aquest lideratge seria un factor tan fonamental en aquest moment del procés. Ingenus com érem, la famosa abraçada de David Fernández amb en Mas el 9N de 2014 ens va confondre.
Som on som i això no ho canviarem. Amb tres mesos de retard sobre el que esperàvem potser tindrem un nou president i un nou govern d’aquí uns dies. O potser no i haurem d’anar a unes noves eleccions el mes de març vinent. Ja es veurà. No hi podem fer res: ho hem d’assumir. De la mateixa manera que hem d’acceptar que és a Madrid on avui encara és juguen el nostre present i futur.
És a les Corts espanyoles on es tracten les qüestions que més ens afecten i és allà on hem de fer-nos sentir amb més força. Potser d’aquí divuit o vint mesos ja no serà així, però ara com ara és així. I, per tant, hem de mirar de tornar a ser-hi ben representats. Com més veus sobiranistes hi hagi al Congrés i al Senat espanyol, millor. Ho va dir Quim Torra, el president d’Òmnium Cultural, a Tortosa divendres passat, a la Festa de les Lletres Catalanes: “Si no votem per la independència, altres votaran per la dependència”.
Malgrat l’enuig i la decepció que puguem sentir, abstenir-nos i passar de tot no és la solució. Perquè, tot i que pugui semblar-nos inacceptable el que està passant a Catalunya des del 27S, em sembla que és molt pitjor el tracte humiliant i indecent a què ens sotmet sistemàticament el Govern central. I, avui per avui, l’única opció que tenim per mirar de canviar aquesta situació és votar. Intentar que el vot dels més de dos milions de catalans i catalanes que volem decidir el nostre futur siguin determinats a Madrid. Mirar d’influir allà on altres decideixen per nosaltres. I si no votem i no ho fem massivament com el 27S, aleshores sí que no tindrem cap opció de canviar res ni de fer-nos sentir amb la força que ens cal.
El panorama postelectoral que es dibuixa ara com ara a Madrid és preocupant. Res fa pensar que el tarannà del nou govern espanyol respecte a Catalunya hagi de ser gaire diferent de l’actual, més aviat al contrari. Per tant, en aquesta ocasió, i potser com mai abans, no val el “ja s’ho faran”, perquè, com deia l’escriptor i assagista valencià, Joan Fuster, “fes política allà on puguis fer-la, perquè si no la faran per tu”.
Per aconseguir el que volem hem de ser forts a Catalunya, però també a Madrid. Francesc Homs, el candidat de la coalició Democràcia i Llibertat ho va definir fa unes setmanes a Barcelona, comentant els resultats del 27S: “Hem iniciat un camí sense marxa enrere, s’ha trencat el sostre de vidre i s’ha demostrat que podem assolir el que volem. Hem tancat una etapa històrica i n’hem obert una de nova en què la voluntat de canvi i de llibertat són els motors.” Madrid és només un pas més en aquesta nova etapa, però és un pas crucial, perquè és allà on hem de començar a fer viable l’inviable i possible l’impossible.
*Periodista
”Hem d’acceptar que és a Madrid on avui encara és juguen el nostre present i futur”
