Fa uns dies vaig assistir a la trobada organitzada per la Fundació per la Indústria a Manresa. Va ser una reunió encaminada a debatre els problemes que afronta els nostre sistema productiu. Al llarg dinar el president de la Fundació va contextualitzar els nous reptes de la Industria 4.0 i el fet que cal impulsar la re-industrialització del país reequilibrant el territori per garantir el progrés social, atès que la indústria té capacitat per incorporar l’avenç tècnic i científic als productes que elabora, tot creant llocs de treball qualificats en un entorn econòmic sostenible. Un fet que comporta assumir els paradigmes de la quarta revolució industrial i obliga a organitzar els processos productius de tal manera que integrin ràpidament les innovacions i tinguin una major adaptabilitat a les oportunitats que emergeixen, tot contextualitzant aquests processos amb la necessitat de posar fre a l’escalfament del planeta i requerit el canvi del model enèrgetic.
El debat a Manresa em va fer reflexionar sobre els canvis que les tecnologies, plenament integrades a les nostres vides i als processos productius, han aportat a les pautes de relació personal, de mobilitat, de fabricació, de consum i de reutilització i reciclatge, tot recordant que la telefonia mòbil es utilitzada per més de 4.500 milions de persones, quasi el 64% dels habitants del planeta i que Internet ho és per més de 3 mil milions de persones. Dades que mostren que la globalització de proximitat, reduint distancies i fent les coses possibles en tot lloc i tot moment, ha esdevingut una realitat, tot configurant un món on el progrés social i la sostenibilitat és un repte indefugible. Aprofitar la finestra d’oportunitat d’aquests nou escenari és el repte a assolir, per fer-ho cal vertebrar un model de desenvolupament sostenible i de conciliació del progrés en l’àmbit professional simbiòtic amb el de l’esfera personal, quelcom que obliga a qüestionar-se la viabilitat i idoneïtat de les grans concentracions urbanes.
En aquests nou context, Catalunya té una enorme oportunitat d’assolir noves cotes de desenvolupament si assumeix aquesta nova realitat. Ho acrediten els més de 200 anys del “saber” industrial del nostre país i l’aportació de la indústria al PIB (ronda el 20% fitxat per la Unió com objectiu pel 2020). Ara bé, cal reconèixer que la indústria catalana està concentrada en l’àmbit metropolità, on es concentra el 61% dels lloc de treballs industrials, el que comporta que hi hagi més de 600 mil desplaçaments diaris entre municipis, dels quals sols el 27% s’efectuen en transport públic.
Interioritzant l’oportunitat de la indústria 4.0 esdevé possible reindustrialitzar el país, una actuació que caldria efectuar-la amb criteris de reequilibrar el territori posant en valor les infraestructures existents i el potencial de les aproximadament 25 ciutats de més de 25.000 habitants que hi ha fora de l’Àrea Metropolitana. Fer-ho no sols permetria crear llocs de treball de qualitat, també disminuir la contaminació, la sinistralitat i el consum d’energia amb la consegüent avançament en la lluita contra el canvi climàtic, i a la vegada aportaria l’augment de la qualitat de vida per la disminucions dels temps de desplaçaments, tot facilitant la conciliació de la vida professional i familiar i augmentant la renda disponible.
Un reequilibrament del territori, arrelat amb que és millor moure productes que desplaçar persones, quelcom que requereix no sols polítiques i actuacions per incentivar la implantació de noves indústries fora de les grans conglomeracions urbanes, sinó també, i esdevé imprescindible, una clara millora de les telecomunicacions. De les trobades amb Industrials hom conclou que aquests ho han assumit, la qüestió és si la societat, en el seu conjunt, i les Administracions també han assumit que la indústria pot millorar la qualitat de vida dels ciutadans.
:La indústria catalana està concentrada en l’àmbit metropolità, el que comporta que hi hagi més de 600 mil desplaçaments diaris entre municipis”
