Ja se sap que quan a algú li diagnostiquen una malaltia com l’Alzheimer no hi ha res a fer. I que tard o d’hora arribarà aquell dia en que et deixarà. Però no per això deixa de ser un cop dur i gens agradable quan se’n va. És cert també, que tens més temps a fer-te’n la idea i aprofitar cada moment que comparteixes amb ell i no deixar res per més endavant, no fos cas que no hi arribéssim a temps.
Quan lluites contra aquesta malaltia no ho fas sol.
Primer de tot tens la família. En el nostre cas hem tingut la gran sort d’estar sempre junts i ben units. Bé, segurament no només és sort. Els pares també hi han posat de la seva part transmetent uns valors que hem rebut i portat amb orgull. Els fills, les joves, els néts i les nétes del Joaquim Fité hem intentat acompanyar-lo sempre durant aquesta llarga malaltia. I sobretot la seva esposa, la Rosa Maria. Ha dedicat els últims anys a cuidar-lo, mimar-lo, estimar-lo i allargar la seva qualitat de vida fins al final. Tant, que fins i tot li costa la salut a ella mateixa, però quan alguna cosa es fa amb amor, dedicació i entrega, no hi ha res que ho aturi. Una dona valenta, patidora, sacrificada i amb un cor enorme.
A mida que la malaltia anava avançant vam anar incorporant professionals que ens orientaven i ajudaven.
El doctor Aguilar, neuròleg, ens ha acompanyat en la lluita amb l’Alzheimer des del primer dia. Donant-nos suport i atenció mèdica, des de la frustració de saber que allò és incurable. Gràcies.
També va ser imprescindible l’ajut de la Fundació AVAN en aquest dur camí. Una gent excepcional. Es dediquen a vetllar per millorar la vida de les persones afectades per malalties neurològiques. Però també cuiden i es preocupen dels cuidadors i del seu entorn, que a mida que la malaltia avança són tant o més importants que el propi malalt. Gràcies. Gràcies a l’equip tècnic, als voluntaris, als col·laboradors. Seguiu així perquè ajudeu a molta gent.
Però aquesta malaltia és un rellotge metòdic i puntual que no s’atura. Avança lenta, però fermament.
I entràrem a una nova fase, en què novament necessitàvem d’ajut professional. El vam començar a portar al centre de dia de la residència Allegra de Sabadell. I aquestes últimes setmanes ja s’hi quedava tot el dia. La qualitat humana que es respira en aquesta residència és extraordinària. Des de la persona que t’atén a recepció fins a qualsevol dels cuidadors o cuidadores. És vocació pura. Entrega. Tractant els residents amb un respecte i estima realment admirable. No hi ha millor satisfacció per una família que saber que allà on tu no pots arribar per manca d’experiència i de serveis, hi arriben les millors mans. El Quimet és veritat que es feia estimar, però a l’Allegra sabem que el van estimar. Gràcies. Gràcies immenses per donar-li aquella qualitat de vida en els últims mesos. És or pur tot el personal de la residència.
I finalment, el seu cos va dir prou i va passar les últimes hores al Parc Taulí. No van arribar a 24 però suficients per valorar el tracte rebut tant a urgències com a l’edifici Centenari. Vam poder acomiadar-nos amb tranquil·litat i amb un servei excel·lent. En moments tan crítics de la sanitat pública, vam estar molt ben atesos. Gràcies.
I a partir d’aquí moltíssimes mostres de suport que ens van confirmar el que podíem intuir: la quantitat de gent que l’estimava. Tants anys al capdavant dels esports i el motor al Diari de Sabadell no s’han oblidat. Persones de totes les disciplines esportives, de tots els àmbits. Familiars, amics, alguns fent molts quilòmetres per ser presents al tanatori o a l’enterrament.
El dilluns vam omplir entre tots l’església de Sant Oleguer, aquella que tant li agradava, allà on es va casar ara farà 50 anys. Gràcies a tots els que l’heu recordat, heu compartit una anècdota, un record, una rialla. Gràcies per fer-nos sentir orgullosos del pare que vam tenir.
Ha marxat un bon home, que es feia estimar perquè estimava.
Descansi en pau.
“Les moltíssimes mostres de suport ens van confirmar el que podíem intuir: la quantitat de gent que l’estimava”
“Ha marxat un bon home, que es feia estimar perquè estimava”
