Un tema no massa present a la darrera campanya electoral era la necessitat d’una banca pública. Espanya ha passat per etapes on hi havia entitats financeres públiques. Les caixes d’estalvi, en certa manera, eren entitats financeres públiques, atès que moltes d’elles eren dirigides des de diversos poders polítics (diputacions, comunitats autònomes, ajuntaments, etc.). Però anys enrere també hi havia un gran banc públic, Argentaria, creat per Felipe González quan potser encara era progressista. Argentaria unia diverses entitats financeres públiques (Banco Exterior de España, Caja Postal, etc.). Al 1996, amb l’arribada de José María Aznar a la presidència del govern, Argentaria va passar a ser dirigida per Francisco González, un simple agent de canvi i borsa. Aquest, amic personal d’Aznar, va pilotar la privatització d’Argentaria, passant a formar part del grup Banc Bilbao Vizcaya (actualment BBVA), que actualment presideix.
La fallida gairebé generalitzada del sistema de caixes d’estalvi va acabar provocant el conegut com a “rescat bancari” l’any 2012. És un préstec de més de 40.000 milions d’euros de la UE a l’Estat espanyol per cobrir els deutes de diverses caixes d’estalvi (Bankia, Catalunya Caixa, Caixa Galícia, etc.). Aquestes entitats financeres foren “rescatades” (el diner prestat a l’Estat cobria els seus deutes), però passant les entitats a ser propietat de l’Estat. Algunes han estat venudes (a preus ridículs), però la principal caixa rescatada, Bankia, continua en mans de l’Estat.
Bankia ha presentat aquesta setmana els seus resultats de l’exercici 2015. Afirmen haver guanyat 1.040 milions d’euros. D’aquest benefici, es destinaran 302 milions a pagar dividends als accionistes. I com que l’Estat és l’accionista majoritari de Bankia, cobrarà 194 milions en dividends. Quatre anys després de ser rescatada amb més 22.000 milions d’euros, Bankia només ha retornat poc més de 1.600 milions.
La realitat és que Bankia ha guanyat més diners, però els té reservats per pagar sentències judicials. Són les sentències de persones estafades amb les conegudes “preferents”, i ara també d’accionistes estafats (en haver comprat accions en base a informació falsejada per la direcció de Bankia, amb Rodrigo Rato de president).
Malgrat ser pública, Bankia no actua com a banca pública. No té una aposta clara ni decidida per finançar administracions públiques, ni projectes públics, ni tampoc té línies de crèdit per a temes socials. Bankia avui continua sent una de les principals entitats financeres desnonadores, que deixa gent al carrer per no poder pagar la seva hipoteca. Bankia també es nega sistemàticament a cedir habitatges buits als ajuntaments per tal que els lloguin a un preu social. Mentre, està sota investigació europea un possible crèdit encobert de Bankia al Reial Madrid mitjançant uns pagarés per fitxar Gareth Bale. L’acusació és d’ajuda pública a un club privat, sense cap procediment de lliure competència.
La culpa de tot plegat, però, no cal carregar-la exclusivament als actuals gestors de Bankia. La màxima responsabilitat és d’un govern que deixa actuar Bankia lliurement, com una banca privada més. És el govern de Rajoy qui no ha volgut donar cap caràcter social a Bankia. És el mateix govern que ja ha tornat 5.300 milions d’euros del rescat bancari. Són diners que no tornen les entitats rescatades i que, lògicament, són retornats amb diners de l’erari públic. I no és difícil imaginar-se què es pot fer amb 5.300 milions d’euros: per exemple, acabar amb la pobresa energètica o evitar que cap infant passi gana a Espanya, amb beques de menjador. Inclús es pot crear un parc d’habitatge de lloguer social. Però l’opció triada pel PP i Rajoy és retornar el préstec per rescatar unes entitats financeres, que ara no tornen els diners rebuts.
Sense entrar en si és bo o dolent que existeixi banca pública, almenys aquesta hauria de ser útil a la ciutadania, més que no pas una càrrega financera i social.
“La banca pública hauria de ser útil a la ciutadania, més que no pas una càrrega financera i social”
