El PSOE ha saltat pels aires. Les anàlisis han estat de tot tipus, possiblement massa centrades en persones, procediments i problemes conjunturals. Cal, doncs, una anàlisi més profunda que deixi de banda aquestes altres qüestions i se centri més en qüestions ideològiques i polítiques.
Al PSOE domina la ceguesa habitual dels partits polítics. Aquests acostumen a entendre la realitat segons el que viuen, no pas tal i com és. Al PSOE es pensen que el seus problemes venien d’un Pedro Sánchez que havia optat per anar per lliure. També creuen que Podemos se’ls vol menjar políticament. Aleshores, davant l’enemic exterior, cal lluitar contra ell. I davant l’enemic interior, cal carregar-se’l. Però la realitat és molt diferent.
A les eleccions de 2011, amb Rubalcaba de candidat, el PSOE va perdre 4’3 milions de vots en relació als obtinguts per Zapatero al 2008. Ara, al juny de 2016, Pedro Sánchez ha perdut 1’5 milions de vots respecte als que va tenir Rubalcaba fa cinc anys. El balanç de pèrdues electorals indicaria que era Rubalcaba qui havia de sortir volant en globus, més que no pas Pedro Sánchez. El problema, doncs, no era Pedro Sánchez, sinó que ha estat la ideologia. Bé, més aviat ha estat la pèrdua d’ideologia. Al maig de 2010, ZP es va rendir al Banc Central Europeu, a la Comissió Europea i al Fons Monetari Internacional, abandonant la socialdemocràcia per ser un més dels governs neoliberals europeus. Al 2011, va sorgir el moviment del 15-M, del que va sortir una organització política, Podemos. Si el PSOE no hagués abandonat un espai polític d’esquerres i socialdemòcrata, avui Podemos tindria 25 diputats, els que IU assolia amb Anguita de líder. No és Podemos qui vol carregar-se el PSOE, sinó que és el propi PSOE qui continua entestat en suïcidar-se. Tot i així, si Podemos vol consolidar-se serà millor que enterri propostes d’extrema esquerra i assumeixi una socialdemocràcia moderna.
Ja gairebé ningú recorda que el 38è Congrés del PSOE (Sevilla, febrer de 2012) va aprovar revisar el Concordat amb el Vaticà i que el model de govern preferit pel PSOE és la república. Des d’aleshores, el PSOE no n’ha fet ni una sola passa a favor. Més aviat se n’ha desdit. És una mostra més de l’abandonament de les posicions progressistes, per decisió pròpia.
També el subconscient juga males passades. L’actual president de la comissió gestora del PSOE, el president d’Astúries, Javier Fernández, ha començat amb molt mal peu. En relació a que l’excés de democràcia interna és dolent, Fernández ha dit que el PSOE no es pot “podemitzar”. Si militar al PSOE consisteix en pagar la quota anual i callar, no ajuda gens a mostrar-se com un partit obert, modern, participatiu i progressista. De la mateixa manera, Fernández ha dit que si cal pactar amb algú és amb Ciutadans, no pas amb Podemos. I això que durant la campanya electoral per a les eleccions de desembre de 2015 diversos dirigents socialistes qualificaven Ciutadans de “marca blanca” del PP. També ha dit Fernández que amb els independentistes no es pot acordar res, ni tant sols parlar-ne. És el mateix que defensa el PP. Si el PSOE creu que no pot pactar ni amb Podemos ni amb partits catalans, seguirà a l’oposició pels segles dels segles. La seva única opció de govern és aquesta. Negar-se és condemnar-se a la inanició eterna.
Ara cal vestir el suport indirecte en forma d’abstenció a la investidura de Rajoy. S’escenificarà amb una “baralla” amb el PP, amenaçant de donar-los una legislatura dura. No hi haurà terceres eleccions perquè el PSOE amb prou feines arribaria als 50 escons. I malgrat que el PP passaria dels 150, Rajoy no vol terceres eleccions perquè Podemos fregaria els 100 escons. Aleshores, hi hauria una alternativa amb possibilitats de governar. Per tant, millor deixar-ho així, amb PSOE i Podemos dèbils, assegurant el govern del PP per a més d’una dècada a poc que sàpiguen gestionar el relleu futur de Rajoy. I això la setmana del primer gran judici per corrupció al PP!
1 “Rajoy no vol terceres eleccions perquè Podemos fregaria els 100 escons”
