Molt s’ha escrit i s’escriurà sobre els desencerts i contres que presenten les noves estacions dels Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya (FGC) de Can Feu-Gràcia i de Sabadell Plaça Major que des de començaments de setembre substitueixen a les ja històriques estacions de Sabadell-Estació i de Sabadell-Rambla. No és pas la meva intenció burxar de nou en la nafra dels contres que a criteri de cadascú puguin atribuir-se a les noves estacions, fonamentalment pel que fa referència als accessos a les instal·lacions de l’estació de Sabadell Plaça Major.
Assenyalat això i abans d’entrar en més consideracions, m’afanyaré a escriure que, en general, ambdues noves estacions m’agraden i, arquitectònicament, són del meu grat. Clar que segurament ho serien molt més si no fos precisament per allò del ‘si no fos’ que, a modus de complement o de justificació, acostuma a acompanyar una asseveració que, com la que jo acabo de fer, sé que no ha de ser massa compartida pel comú dels mortals. Així doncs, millor serà que m’expliqui i em justifiqui, abans que el lector no opti per adreçar-me algun improperi i prengui la decisió de no continuar amb la lectura d’aquesta peça.
Quan afirmo que ambdues noves estacions són del meu grat, ho faig a partir de tenir en compte el caràcter marcadament auster que les instal·lacions presenten que, a mi, mai no m’ha deixat de captivar. Però és evident que més enllà de si la instal·lació és o no és del nostre grat, el que hom espera de qualsevol equipament públic és que compleixi amb la funció pel qual ha estat pensat i construït. I és aquí on entra en joc aquell ‘si no fos’ al que al·ludia abans. Un ‘si no fos’ que, en el cas de l’estació de Sabadell Plaça Major, es deu al fet que per baixar a les andanes cal descendir a una profunditat notable, la qual cosa complica l’accessibilitat a les andanes, sobretot per part d’aquelles persones amb algun tipus de disfunció en la seva mobilitat. Per a elles s’ha posat en servei un únic ascensor que veu substancialment augmentada la demanda a causa –i aquí ve la nafra major que presenta l’estació de Sabadell Plaça Major– de la manca d’unes escales mecàniques complementàries que facin més fàcil la baixada. De fet, per a ser justos, la manca d’escales mecàniques descendents no crea en principi cap contratemps rellevant quan es tracta d’accedir a l’estació, ja que les persones hi arriben d’una manera escalonada i per tant, les que volen fer ús de l’ascensor no es veuen precisades a esperar gaire més temps que el que obliga el normal i lògic funcionament de l’aparell.
No passa el mateix, però, a l’hora d’utilitzar l’ascensor des de l’andana per sortir a la Plaça Major coincidint amb l’arribada d’un comboi. És llavors quan observem que persones que perfectament poden utilitzar les escales mecàniques de sortida opten per usar l’ascensor. És també llavors quan es formen cues d’espera davant l’aparell i quan –i és aquí on volia arribar– es posa de manifest aquell principi d’egoisme que ens és tan característic en el gènere humà del ‘jo primer’. I així és fàcil veure com persones de mobilitat reduïda, que en cap cas poden utilitzar les escales mecàniques, es veuen obligades a guardar torn pacientment abans no ‘els toca’ accedir a l’aparell elevador.
El corol·lari no pot ser altra que, des del meu punt de vista, la nafra més rellevant que amb tota la raó del món s’atribueix als accessos de l’estació dels FGC Sabadell Plaça Major, quedaria minimitzada cas que tothom apliqués el principi de respecte, de consideració i de cortesia més elemental d’atorgar la prioritat d’accés a l’ascensor a les persones que presenten una mobilitat reduïda o que van en cadira de rodes o acompanyades de cotxets i, per extensió, a la gent gran. Uns avisos en aquest sentit plantats davant l’aparell elevador possiblement hi ajudaria. ([email protected])
“Quan afirmo que ambdues noves estacions són del meu grat, ho faig a partir de tenir en compte el caràcter auster de les instal·lacions”
