S’acaba d’inaugurar la 12ª legislatura d’aquesta etapa de l’Espanya democràtica. A diferència de la breu legislatura anterior, ara sí s’ha investit president del govern. Tot i així, atesa la manca de suficient majoria parlamentària, diverses veus indiquen que serà una legislatura breu. Afirmen les mateixes opinions que l’any vinent tornarem a tenir eleccions generals. Malgrat tot, sembla que tindrem una legislatura llarga, molt possiblement fins a l’any 2020.
Totes les enquestes coïncideixen que unes noves eleccions immediates donarien una millora de resultats al PP, passant dels actuals 137 diputats a entre 145 i 150 escons. Alhora, el PSOE s’enfonsaria, passant Podemos a ser la segona força política, tot i que sense guanyar massa escons. De tot plegat es podria deduir que al PP li és especialment interessant que aviat es torni a votar. Però no és així. Expliquem-ho.
La situació del PSOE és terrible. Té una gestora i no té cap persona per ser candidata a unes eventuals noves eleccions. Això comportaria una nova patacada del PSOE, perdent el lloc de primer partit de l’oposició, que passaria a Podemos. I això és el que vol evitar el PP, que el principal partit de l’oposició pugui ser percebut com a alternativa al PP. Aleshores, al 2020 una possible aliança Podemos-PSOE descavalcaria el PP del govern.
Per al PP, per a la seva continuïtat a llarg termini, és imprescindible que el PSOE es recuperi. Això significa no collar-lo massa i, sobretot, donar-li temps perquè torni l’ordre i la pau al PSOE. Al PP saben perfectament que el PSOE és “domesticable”, raó per la que el prefereixen com a principal partit de l’oposició. Per tant, el PP respectarà al màxim els calendaris del PSOE per intentar refer-se.
Al PSOE surten veus que reclamen un congrés immediat per triar nova secretaria general i nova direcció. Però no serà així perquè no interessa als qui manen de veritat al PSOE (la vella guàrdia amb Felipe González al capdavant i Susana Díaz amb d’altres barons profundament conservadors). Necessiten temps per liquidar resistències com la de Pedro Sánchez o el PSC, i també per calmar la militància. Així ens trobarem al maig o juny de 2017 amb una “conferència política”, que posarà l’accent en una “posada al dia” de la ideologia i propostes del PSOE. Aquí s’encalmarà en primer lloc a la militància. Posteriorment, fins desembre de 2017 o gener-febrer de 2018 no hi haurà el congrés del PSOE, incloent les primàries per triar nou secretari general. Mentre, poden continuar fent emprenyar la militància, amb la intenció que es donin de baixa, fent minvar el nombre d’opositors a l’actual línia del PSOE.
De moment, els qui manen al PSOE ja han començat a neutralitzar els contraris a l’actual gestora. Si bé Pedro Sánchez podria optar novament a presentar-se a la secretaria general, la vella guàrdia ja ha llençat la proposta de Patxi López, amb la intenció de dividir l’oposició a l’actual poder intern. Amb Pedro Sánchez i Patxi López lluitant per un mateix vot, l’oficialisme podria guanyar amb el candidat o candidata que vulgui.
Els pressupostos generals de l’Estat per a l’any 2017 tiraran endavant, amb pròrroga dels de 2016 (poc provable) o amb un acord d’abstenció del PSOE, que es conformaria amb algunes partides concretes, que intentaria apuntar-se com a mèrit seu. Al PP hi ha la voluntat ferma d’acontentar en el que calgui el PSOE. A més, tot i les exigències europees, quan el PP explica a Brussel·les que o es fa el que diu el PP o vindran els de Podemos, allà tothom cedeix i els dóna la raó, deixant-los actuar lliurement.
Tot sembla indicar que tindrem una legislatura llarga, amb uns acords subterranis entre el PP i el PSOE per evitar el creixement de Podemos. Però el PP seguirà governant i el PSOE així només retarda el seu suïcidi definitiu. Perquè si algun dia el PSOE vol governar amb suficient majoria només ho podrà fer pactant amb Podemos i els partits catalans, no pas amb Ciutadans o el PP.
“Tindrem una legislatura llarga, amb uns acords subterranis entre el PP i el PSOE per evitar el creixement de Podemos”
