Portem setmanes plenes de notícies sobre les pensions de jubilació, conforme no estan assegurades a curt termini. La notícia que ho dispara tot és que el fons de reserva de la Seguretat Social podria quedar a zero a finals de l’any 2017.
El primer que cal explicar és que les pensions no surten d’aquest fons. El fons de reserva està per pagar pensions només quan la quantitat a pagar mensualment és inferior a la recaptada mensualment per la Seguretat Social. Les pensions surten totes de les quotes de la Seguretat Social recaptades cada mes entre les persones cotitzants (autonòms i persones assalariades). De la recaptació d’aquestes quotes mensuals surten els diners per pagar totes les pensions (jubilació, viuditat, incapacitat, etc.). Només es toca el fons de reserva, repetim, quan allò recaptat cada mes no dóna per a totes les pensions que cal pagar en un mes.
La incidència de la crisi econòmica ha conduït a que constantment s’hagin anat treient diners del fons de reserva per anar pagant les pensions cada mes. De 67.000 milions d’euros al 2011, va baixar fins als 32.000 milions a 1 de gener de 2016. I a finals d’aquest any només quedaran 13.500 milions. No són els diners per pagar cada mes les pensions sinó per cobrir la diferència entre les cotitzacions mensuals recaptades i les pensions pagades cada mes.
També ha corregut la falsa notícia de que el govern del PP s’ha gastat en altres coses aquest fons de reserva. No és veritat. Per llei només es pot invertir en la compra de deute públic espanyol i estranger (només d’Alemanya, França i Holanda). Però com que el rendiment del deute públic és molt petit actualment, doncs tampoc ajuda a recuperar el fons de reserva.
Ens expliquen també molts sopars de duro conforme d’aquí a pocs anys, per causes demogràfiques, no hi haurà prou gent treballant per cobrir les pensions que caldrà pagar. La realitat, certament, és que la gran clau del problema de dèficit recaptatori en les pensions ve donat pels salaris baixos i per la precarietat laboral.
Actualment hi ha 17.800.000 persones cotitzants a la Seguretat Social, entre assalariades i autonòmes. Al juliol de 2007 eren 19 milions i mig. Així doncs, encara falten 1’7 milions de cotitzants per igualar-ho. A més, la precarietat, en forma de contractes d’un dia, de pocs dies o d’algunes setmanes, comporta que part d’aquests cotitzants actuals en realitat aporti molt poc a la caixa mensual de la Seguretat Social. Si hi sumem dades com la de que gairebé 4 milions de cotitzants tenen sous inferiors als 300 euros, queda clar que les cotitzacions recaptades no donen prou per pagar les pensions mensuals.
La solució és senzilla: sous més alts i menor precarietat. No és tant un problema demogràfic, sinó de baixa qualitat del treball. Tot i així, cal reconèixer que el foment de la natalitat a Espanya és ridícul, a diferència de la majoria de països d’Europa. Avui, a Espanya, tenir un infant és un acte de valentia.
El govern del PP anuncia solucions parcials difícilment aplicables. Es parla de carregar part dels pagaments mensuals de pensions als pressupostos de l’Estat. Això significa pagar-ho amb els impostos recaptats, no pas amb les cotitzacions de la Seg. Social. Si, al 2017, hem de retallar 5.000 milions d’euros i, a més hem de destinar 2.000 o més milions a pagar pensions, les retallades podrien ser brutals (o les pujades d’IVA o d’altres impostos).
Curiosament, en aquesta “crisi de les pensions”, per primera vegada no surten veus partidàries dels plans privats de pensions. Als bancs no els interessa gens. Ja tenen diners a cost zero del Banc Central Europeu. No volen pagar interessos per plans de pensions. A més, amb el deute públic a interessos baixíssims, no són rendibles aquests plans de pensions. Per això ningú els proposa.
Malgrat tot, hi ha futur per a les pensions i també per al país. Però això passa per salaris i feines dignes. No és tan difícil. Aquest és el pacte imprescindible.
“Hi ha futur per a les pensions i també per al país, però això passa per salaris i feines dignes”
