A les darreres setmanes tenim a la ciutat un debat que sembla més aviat un rebombori de l’edat mitjana. La qüestió és el futur del bosc de Can Deu. Més de 3.000 sabadellencs han firmat un manifest que planteja la municipalització del bosc.
D’entrada cal dir que abans de la catàstrofe el bosc de Can Deu estava molt descuidat. La profusió de pi blanc per metre quadrat era inadequat. Fa molts anys ja m’ho va dir un biòleg sabadellenc, és necessitava una actuació contundent. Els pins només podien créixer cap amunt en una inútil carrera cap al sol. La multiplicació de camins i caminets i les destrosses provocades per la invasió de les bicis i l’erosió que suposen van agreujar-ne la degradació. L’entorn de Sant Julià d’Atura era i és horrorós. Quantes torres elèctriques hi ha l’esplanada sud? La situació del pàrquing és desastrosa i de tot aquest desori fa molts anys.
En això que la ventada del desembre del 2014 ho arrasa. Potser amb una millor gestió de l’espai les destrosses haguessin estat menors.
Ara hi ha gent que protesta. Per què protesta la gent? Es diu que algú ha polititzat el conflicte. I com si això fos dolent. Defenso que es polititzin els conflictes, això és bo en una societat democràtica. D’aquesta manera els conflictes es condueixen cap al diàleg, cap al racionalisme i cap a les possibles solucions. L’alternativa és que al final les institucions siguin immunes al desassossec ciutadà i el conflicte exploti en forma d’avalot o de gamberrisme.
Els governs es queixen que l’oposició polititza les coses, efectivament és el cas, però sinó l’oposició què ha de fer, aplaudir? Els paguem perquè detectin problemes i els canalitzin. A més els tres partits de l’oposició no tenen 3.000 militants.
Fa molts anys, crec que en temps d’Antoni Farrés l’Ajuntament va tallar unes desenes de pins per acabar el barri de Can Deu. Crec recordar per fer el carrer Josep Pla. I es va organitzar un pollastre encara pitjor. En aquells dies vaig escriure que encara hi ha en l’ADN sabadellenc la idea que vam perdre el bosc de Can Feu.
Per què aquest rebombori? Doncs per una cosa que em sembla que els responsables no s’adonen: aquest no és un conflicte “objectiu”. Afecta els sentiments i a les emocions de molts sabadellencs. I això és bo, molt bo, perquè vol dir que hi ha molts sabadellencs que s’estimaven el bosc, tot i les seves evidents mancances i limitacions. Fins i tot un bon coneixedor del tema, Manuel Cunill, deia en aquestes mateixes pàgines que “les coses no rutllen prou bé”.
Un posaré un exemple. L’entorn de Sant Vicenç de Verders és lamentable. Tenim una ermita romànica del segle XI i el seu entorn caldria millorar-lo substancialment amb un projecte específic. Arreglar l’escala, redefinir l’espai de l’entorn, plantar-hi arbres pensant en aquest entorn. El que hem vist és que no s’ha fet res.
Els sabadellencs estan compungits quan des de la carretera de Matadepera ara, per primera vegada, es veu Castellar del Vallès.
Dir que cal una regeneració natural és percebut per la ciutadania, en el que m’incloc, com: no pensem fer res! La gent pot creure que l’argument de la regeneració natural és per estalviar diners. El missatge no pot ser que d’aquí a trenta o quaranta anys tornarem a tenir el bosc. És com dir: mai ho veureu! Com voleu que no s’emprenyi la gent! Com deia John Maynard Keines “a llarg termini tots serem morts”. El missatge hauria de ser: el recuperarem el més aviat possible i farem tot el necessari, costi el que costi.
“Més de 3.000 sabadellencs han firmat un manifest que planteja la municipalització del bosc de Can Deu”
