“Es como si Dios hubiera Declarado inecesario a Macondo y lo hubiera echado al rincón donde están los pueblos que han dejado de prestar servicio a la creación” (“La Hojarasca” de Gabriel García Márquez)
Sabadell al llarg del segle passat, i la primera desena del present, s‘havia caracteritzat per ser una ciutat pròspera, activa, emprenedora, inquieta, vital, viva i dinàmica, que va saber mantenir una evolució positiva de creixement i progrés al llarg dels anys.
Aquesta dinàmica s’ha vist clarament estroncada en els darrers temps. Sabadell ha patit una greu desacceleració a tots nivells. Dues serien les variables més significatives que han propiciat el canvi de fisonomia de la ciutat. La primera, la crisi econòmica i financera, que encara a hores d’ara estem patint. I la segona, l’esclat del cas Mercuri. Sense entrar en consideracions més profundes al voltant d’ambdós fets, hem de reconèixer que aquestes dues variables han col·laborat decisivament en situar a Sabadell en una conjuntura certament negativa.
La primera provocà un augment de l’atur; el tancament de moltes empreses, algunes d’elles de veritable solvència i prestigi; l’aparició generalitzada de problemes lligats a l’habitatge; la desaparició d’entitats financeres que tradicionalment havien estat autèntics motors en l’àmbit sociocultural de la ciutat; la frustració de la generació més ben reparada i amb menys oportunitats; etc. La segona, comportà una sensació de fracàs, de desconcert i de desencís en la ciutadania. Una ciutadania que se sentia orgullosa de la seva ciutat i que ha anat veient com, dia rere dia, aquesta perdia la seva vitalitat, la seva força i el seu prestigi.
Si girem la vista enrere, veurem que el darrer esdeveniment de gran importància a la ciutat fou la inauguració de l’IKEA, just pocs dies després de l’esclat del Mercuri. Algú podria parlar-me de la recent inauguració de dues estacions dels FFGG de Catalunya, però voldria recordar que aquestes també formen part d’un projecte iniciat molt temps abans, i per tant les inauguracions són conseqüències d’accions passades.
Des de llavors la ciutat ha anat en franca davallada. Primer, en l’època que assumí l’alcaldia Joan Carles Sánchez, aquesta restà en un estat de confusió, de desgovern, de manca d’idees i de lideratge on, enmig de situacions de molta tensió, el govern de la ciutat es va limitar (ens vàrem limitar), en el millor dels casos, a deixar passar el temps fins l’esgotament de la legislatura, sense l’existència d’un full de ruta que indiqués cap a on havíem d’anar. I tot això enmig d’un ambient de pressió política molt alt.
Al maig del 2015 hi hagué unes eleccions municipals que van donar com a resultat una davallada escandalosa del partit que durant setze anys havia governat la ciutat. Una ciutat acostumada des de l’establiment de la democràcia municipal a majories còmodes o fins i tot absolutes, i donà pas a un govern nou, inexpert, molt fraccionat i compost per un seguit de partits, coincidents en molts aspectes, però divergents en molts d’altres, als quals unia un potent nus que no era altre que la voluntat inequívoca de trencar amb el passat.
És possible que Sabadell necessités un canvi, una nova manera de fer. De fet, hi ha persones que defensen que el model amb el qual fins el moment s’havia treballat, estava caduc i calien noves formes d’entomar els problemes de la ciutat. Ho deixo a criteri del lector.
Però ha passat un any i mig des de llavors, temps prudencial per poder fer una avaluació, i seguim veien que la ciutat no aixeca cap i allò que havia de ser un canvi qualitatiu i quantitatiu no acaba de produir-se, i d’això la ciutadania n’és molt conscient.
“Passat un any i mig, seguim veient que la ciutat no aixeca cap i que allò que havia de ser un canvi qualitatiu i quantitatiu no acaba de produir-se”
