La CEAPA (Confederación Española de Asociaciones de Padres y Madres de Alumnos) ha arrencat una campanya contra els deures escolars. Corren molts arguments a favor d’acabar amb els deures, però també des del món de la pedagogia acadèmica s’insisteix en que els deures són molt positius.
Però més enllà dels arguments purament pedagògics i tècnics, al final cal tenir en compte la realitat d’alumnes i famílies. Els arguments favorables als deures tenen un problema de partida molt important: es basen en alumnes perfectes, de famílies perfectes. Però la realitat és que pràcticament no hi ha alumnes perfectes i, encara menys, famílies perfectes.
El darrer informe PISA (del que només valorem les dades de puntuacions acadèmiques en llengua, matemàtiques, etc.) afegeix una torna que ha passat gairebé desapercebuda. En concret, l’informe PISA ens explica que el nivell socioeconòmic de les famílies té una importància determinant en el nivell acadèmic dels infants. La raó és molt senzilla: mares i pares amb major formació poden ajudar millor els alumnes, en especial a mida que l’infant va avançant cursos. Seria curiós saber quanta gent és capaç de fer una arrel quadrada o d’explicar l’edat mitjana a Catalunya i a Espanya amb una mica de profunditat i serietat. I, com és lògic, generalment un major nivell d’estudis de mares i pares implica un major nivell social i econòmic. Però a un país on encara mantenim un nivell educatiu mitjà de la població força baix, no podem donar per fet que la majoria d’alumnes tenen famílies prou formades com per guiar-los als deures o als estudis.
Un altre element que genera molts deures escolars són els programes i temaris massa amplis i, sovint, il·lògics. La nova llei educativa del PP (però també l’encara vigent) converteix els temaris en llargues enciclopèdies de coneixements. Es basen principalment en tenir molta memòria més que no pas capacitats per aprendre i resoldre qüestions. Així, la manca de temps a l’aula per liquidar els temaris obliga a posar uns deures escolars massa grans.
Al final, els infants es troben sovint que, a més d’estar-se una pila d’hores a l’escola, encara s’han de posar una, dues o fins a tres hores a fer feina a casa. I malgrat tot, s’acaba valorant més el fet de tenir els deures acabats abans que fer-los bé i, lògicament, que haver après el que calia aprendre. Després ens queixem d’infants amb trastorns d’atenció, amb angoixa i estrés, etc. Només falten les mares i els pares -sovint de major nivell econòmic- que apunten als infants a moltes activitats extraescolars. Hem de tenir en compte, també, que en aquests casos acostumen a ser els progenitors qui trien les activitats extraescolars més que no pas els infants. I no descartem les famílies que opten per moltes activitats extraescolars per tenir els infants “entretinguts” en raó dels horaris de mares i pares. No ens ha d’estranyar, doncs, que tinguem infants desmotivats, esgotats, estressats i nerviosos. I les escoles ho acaben pagant amb més problemes de disciplina i atenció a les aules.
L’escola ha de tenir un paper de fàbrica d’oportunitats. Ha de servir per a que qui tingui menor nivell socieducatiu i econòmic a les seves famílies pugui tenir les mateixes oportunitats que les altres famílies. Els deures acaben sent més gravosos i negatius per als alumnes amb famílies amb menys recursos. Alhora, les activitats extraescolars haurien de ser gratuïtes, per tal que tothom les pugués fer. Igualment, sempre és millor fer-les a les escoles que no pas fora. I, finalment, haurien de ser triades pels alumnes. Un infant obligat a fer anglès, música o taekwondo sempre serà un infant infeliç i estressat.
Potser quan tinguem alumnes i famílies perfectes serà raonable que hi hagi deures. Abans cal resoldre molts altres problemes, tant educatius com socials. Mentre, és millor deixar de banda els deures i centrar-nos en educar els nostres infants amb tranquil·litat i en plena igualtat d’oportunitats.
”La manca de temps a l’aula per liquidar els temaris obliga a posar uns deures escolars massa grans”
