Fa poques setmanes el plenipotenciari Tribunal Constitucional (TC) espanyol, per la gràcia del Partit Popular, feia pública una nova sentència en contra de les argúcies del govern de l’Estat per repartir els recursos provinents del 0,7% de l’IRPF per finalitats socials. Aquesta dotzena sentència es referia a la convocatòria del 2016 on l’Estat pretenia de nou vulnerar les sentències anteriors i menystenir el rol atorgat i reconegut a la Generalitat.
S’ha de reconèixer la constància i paciència del Govern català i les entitats del tercer sector en recórrer cada any les convocatòries per repartir els diners provinents de la casella del 0,7%. Una feina ben feta, però que sempre ha topat amb el govern espanyol de torn, sigui del PP o del PSOE, per assolir un sistema acordat i més equitatiu pel conjunt d’entitats del tercer sector, ja sigui social, ambiental o de cooperació, del país. Aquest historial de greuges del 0,7% és un exemple clar per a que s’entenguin els motius de la desafecció o desconnexió d’un Estat-metròpoli com l’espanyol.
La tardor del 2015 el govern del PP va promoure la modificació exprés de la Llei Orgànica 2/1979, de 3 d’octubre, del Tribunal Constitucional. A partir d’aquesta modificació s’especificava que “Tots els poders públics estan obligats al compliment del que el Tribunal Constitucional resolgui”. Potser al Govern català li ha mancat contundència i coherència a l’hora de recórrer als tribunals per denunciar els governants espanyols que incompleixen reiteradament de les sentències del TC sobre el 0,7%. I més, quan en cada nova convocatòria dels ajuts del 0,7% s’obviava el contingut i el fons de les sentències. Precisament, en aquesta darrera resolució del TC el mateix tribunal insisteix que l’Estat “eviti la persistència de situacions anòmales en què segueixin sent exercides per l’Estat competències que no li corresponen”. Amb un to contundent, i recordant altres conflictes de competències, la sentència etziba “la lleialtat constitucional obliga a tots i comprèn, sens dubte, el respecte a les decisions d’aquest Alt Tribunal”. I finalment apressa a l’Estat exigint-li que “abordi sense demora la modificació del marc regulador d’aquestes subvencions”. És evident que no serà per arguments i mandats constitucionals que les coses no es solucionen
Aquesta setmana un oportunista Francesc Homs del PDeCAT ha optat per denunciar a la fiscalia de Barcelona a diferents càrrecs del govern espanyol per no complir les sentències del 0,7% del TC. Aquesta decisió més aviat s’ha d’inscriure en l’estratègia dels judicis per la consulta del 9 de novembre de 2014 que no pas en la resolució del conflicte del 0,7%. Potser en l’actual context polític seria més oportú encomanar al Govern català aquest itinerari jurídic per resoldre l’actual greuge.
Certament quan es marca la casella del 0,7% hom té la sensació de decidir on aniran a parar part dels seus tributs. Potser és un miratge del mateix sistema, però és cert que es contribueix a fornir un fons que després hi podran accedir entitats del tercer sector capaces de multiplicar aquestes aportacions a partir de generar sinergies amb altres actors. I això és positiu. De fet, els diners públics no provenen de l’Administració, sinó de les persones i organitzacions que tributen responsablement. Precisament repensar el retorn social dels tributs amb aliança amb les entitats del tercer sector és una estructura d’Estat, aquí i arreu, que cal consolidar. @manelcunill
“De fet, els diners públics no provenen de l’Administració, sinó de les persones i organitzacions que tributen responsablement”
