Opinió

L’aigua, un bé comunitari

El diumenge passat, una riuada de gent omplia els carrers de Terrassa per reivindicar la re-municipalització del servei de distribució de l’aigua. La finalització del termini de la principal concessió a favor de Mina Pública d’Aigües de Terrassa, SA obria la porta a recuperar el servei a favor de l’Ajuntament.

És notori que l’aigua és un bé públic sota la titularitat de l’Estat i amb un marc jurídic prou complex que ordena el seu ús. Tot i la titularitat pública, la mare dels ous és la teranyina de concessions i drets que des de fa centúries s’han atorgat amb més o menys criteri. Per aquest motiu, l’interès de recuperar o obtenir una concessió, ja sigui d’un servei de distribució en un municipi o una concessió de pou o derivació d’aigües superficials (rius o rieres) és capital per als interessats. A tall de mostra, el llibre “Memòries d’una Feixa” d’en Raül Aguilar exposa, detalladament, la relació entre el control de l’aigua i l’exercici del poder en una vila com Matadepera. I aquest cas és un exemple dels molts que hi ha en el nostre país o en altres contrades europees.

És evident que el debat de Terrassa no va de si l’aigua és pública o privada, sinó del control d’aquest bé. Al llarg de la història, les relacions entre les empreses concessionàries i els responsables polítics han estat duals. A vegades protagonitzades per la connivència i en altres ocasions presidides pel conflicte. I no només amb l’administració sinó també amb la ciutadania. En són exemple, tant la “Guerra de l’Aigua” a l’Àrea metropolitana de Barcelona als anys noranta, originada per un encariment sobtat de quasi un 20%, com el cas de Sabadell als vuitanta, desencadenada pels reiterats increments de preus i la manca de transparència de la companyia. Això va provocar un major control de l’Ajuntament a través de l’accionariat efectiu de l’empresa.

La voluntat política de re-municipalitzar els serveis derivats dels béns públics ha arribat amb força a les agendes polítiques del país, especialment en l’entorn metropolità. Una mostra d’això és la presència notable d’electes municipals de Sabadell diumenge als carrers de Terrassa, alcalde inclòs. En una altra època hauria estat impensable veure aquesta fraternitat re-municipalitzadora. El motiu de tanta demanda segurament es deu a la desconfiança creixent dels Ajuntaments amb les empreses concessionàries i la incapacitat de l’administració de controlar-les efectivament.

Sovint, el debat de la re-municipalització se centra en que la gestió a través d’empreses municipals sortirà més barat que no pas mantenir l’actual concessió. Aquest argument economicista pot ser cridaner, però alhora poc sòlid. I més, quan l’estalvi que es preveu, en alguns casos, tot just arriba a un 15%. Si amb el canvi al sector públic no hi ha valor afegit, aquestes propostes poden tornar-se en contra atiades per certs populismes.

En el cas de l’aigua, és evident que a banda dels serveis habituals, l’objectiu d’una gestió pública hauria de perseguir l’estalvi d’aigua potable, la conservació i protecció dels béns locals hidrològics, la reutilització en el mateix habitatge o la permeabilitat dels espais urbans. Aquest model hauria d’evitar situacions com la viscuda a la sequera del 2007-08. Llavors, un directiu d’una concessionària manifestava davant del Consell d’Administració la seva preocupació: l’estalvi d’aigua dels ciutadans repercutia negativament en els seus balanços econòmics. La solució que va proposar era apujar la tarifa. Ras i curt: penalitzar l’estalvi! @manelcunill

“Al llarg de la història, les relacions entre les empreses concessionàries i els responsables polítics han estat duals”

Comentaris
To Top