Opinió

L’estranya memòria del PSUC de Sabadell

El proppassat dia 13 es celebrà al Centre Cívic de Sant Oleguer un acte de presentació d’una exposició itinerant realitzada amb motiu del 80 aniversari de la creació del PSUC. Alhora hi havia una conferència del catedràtic d’Història de la Universitat de Barcelona Andreu Mayayo. A l’escenari al fons, una bandera roja amb el logotip del PSUC. Quan vaig veure l’Andreu Mayayo, vaig recordar l’any 1976 un comitè nacional de la JCC clandestí celebrat a l’escola Súnion de Barcelona, devíem ser uns 60. Tot d’una es van sentir moltes sirenes udolant. Tothom va emmudir, eren recents les caigudes massives de l’Assemblea de Catalunya. Tot d’una s’aixeca Mayayo, vestit amb una camisa verda del servei militar, que ens semblava que feia molt de Che Guevara, i va dir “som tant importants ens vénen a detenir”. Tothom va riure molt.
L’acte de dilluns va ser un motiu de retrobament de la gent del PSUC. La primera constatació és que els de la Joventut Comunista de Catalunya, els joves de l’antifranquisme, érem els més joves de la trobada. El problema és que érem joves l’any 1975, però ara ens encaminem veloçment cap als seixanta. Han passat quaranta anys i no hi havia joves. Alguna cosa es va fer malament ja llavors i s’ha anat reproduint generació rere generació. Fins al punt que el relleu generacional s’ha fet des de fora. I això comporta també problemes. No s’ha sabut transmetre els valors i les figures emblemàtiques del PSUC a les noves generacions. Com han de conèixer els joves Josep Moix si després de 22 anys al govern de la ciutat no es va voler fer un homenatge? Tampoc es va trobar l’ocasió per donar medalles de la ciutat als vells lluitadors del PSUC -i als de totes les altres organitzacions antifranquistes-. A més a molts dels dirigents del PSUC i després d’ICV els ha mancat generositat i saber-se retirar a temps. Generositat envers els que els van precedir i generositat envers els que els haurien de substituir.
No s’ha fet cap historia local del PSUC. Vaig fer la història de la JCC a la revista Arraona a partir de l’arxiu clandestí que amb encert vaig salvar de la catàstrofe del PSUC del 1981. Però tampoc hi ha cap biografia de cap personatge del PSUC. Hi ha, que jo recordi, les memòries de Manuel Pac, les de Ginés Fernández, Joan Molas, la que vaig fer de Josep Xinxó i ara molt recentment les d’Antonio González, que encara no he tingut la possibilitat de llegir. Cap biografia. Fins i tot en el pròleg del llibre sobre Antoni Farrés realitzat amb Xavier Domènech deia que a partir de les entrevistes gravades en aquell projecte de memòria de CC.OO. es podria fer una col·lecció de libres.
Però hi ha alguna cosa en la tradició comunista i en general d’esquerres i és la de ser eixuts. Quan vaig fer les memòries de Josep Xinxó vam demanar a Teresa Pàmies el pròleg, no en va Xinxó i Pàmies eren amics des dels 15 anys a la JSU. Un cop acabat, vaig portar el llibre a casa seva. Em va preguntar com havia anat la presentació i li vaig dir que molt bé ja que havia estat en si mateix un homenatge ben merescut al Josep. Em va etzibar: “no cal fer homenatges, la gent ha de fer les coses sense esperar res”. El Gregorio Lopez Raimundo va dir: “hombre, Teresa…”
El PSUC va passar de tenir 29.000 afiliats a només 4.000 en un any i mig. Avís a navegants pels joves d’avui. És molt difícil construir una il·lusió i molt fàcil destruir-la. Mayayo va reivindicar amb raó que “no tot va començar el 15M” una referència que es pot llegir com una esmena als nous comuns.
Va ser un acte curt i va acabar amb música en directe. Així doncs un acte, per altra banda, molt poc propi del PSUC. A les bones èpoques l’acte hagués durat fins a les cinc del matí, amb uns rotllos inacabables i amb fum molt de fum.

No s’ha sabut transmetre els valors i les figures emblemàtiques del PSUC a les noves generacions.”

Comentaris
To Top