Opinió

“Administrar d’una manera diferent”...

Enmig l’allau de notícies en el que ens movem, correm el risc que n’hi hagi algunes que, malgrat la seva rellevància, quedin tapades sota un munt de pàgines de paper o d’incommensurables bits digitals. Aquest podria ser el cas d’uns fets esdevinguts els anys 2012 i el 2014 i que, això no obstant, no s’han conegut fins fa uns dies al saber-se que durant el mandat de la consellera Irene Rigau al capdavant del departament d’Ensenyament de la Generalitat de Catalunya es desviaren, en dos exercicis pressupostaris, prop de 82 milions d’euros que passaren del seu destí inicial (llars d’infants públiques de diversos municipis) a l’escola concertada. L’afer ha sortit a la llum pública a partir de les accions judicials endegades per la denúncia col·lectiva presentada fa tres anys per una trentena de petits ajuntaments a l’oposar-se a que la Generalitat de Catalunya els retirés els ajuts que rebien per escolaritzar alumnes d’entre 0 i 3 anys.

Al transcendir la notícia no li va faltar temps a l’exconsellera per reconèixer els fets, cosa que, atesos els temps que corren, l’honora, per immediatament després explicar que la desviació havia estat necessària al no haver arribat des de Madrid els fons que s’esperaven i considerar prioritari atendre els salaris dels professors de les escoles concertades. A aquest reconeixement Rigau hi afegia que el desviament no havia tingut cap transcendència gràcies a l’acord que la conselleria havia signat amb les diputacions catalanes pel qual es garantia que les corporacions provincials cobririen els 82 milions d’euros que la Generalitat havia deixat d’aportar a les llars d’infants municipals.

Possiblement el desviament d’aquests diners no té més rellevància d’ordre econòmic. Però acceptant aquesta premissa això no pot amagar que sí que en té des del punt de vista polític. I és que, d’una banda, afirmar que amb el desviament ningú no en va sortir perjudicat perquè l’acord amb les diputacions havia evitat que els ajuntaments en patissin les conseqüències no és, com a mínim, del tot precís; de l’altra perquè, per completar la jugada en defensa de l’actuació del departament que encapçalava, l’exconsellera va al·legar que en el cas no s’hi havia de veure una desviació de diners sinó una manera diferent d’administrar-los.

Tot plegat em mou, però, a algunes consideracions. La primera: preguntar-me si la senyora Rigau ens creu curts de gambals al pensar que no ens adonem que amb la desviació dels 82 milions d’euros sí que hi ha qui hi va perdre, ja que si les diputacions catalanes convingueren en destinar prop de 82 milions dels seus recursos a cobrir obligacions de la conselleria d’Ensenyament, salta a la vista que les corporacions provincials havien de retreure aquesta quantitat d’euros de les partides pressupostàries que es dediquen a programes d’ajut i cooperació amb els ajuntaments. O no?

La segona: creia jo, potser ingènuament, que els pressupostos públics són uns documents cabdals que concreten en xifres voluntats polítiques i programes de govern. A partir de les afirmacions de la senyora Rigau m’adono que anava errat a l’adonar-me que a vegades no és ben bé així, i que pel fet que els pressupostos diguin una cosa, no vol dir que aquella cosa s’hagi de fer, ni tampoc que la destinació dels recursos fixats no pugui ser canviada a conveniència si el polític de torn considera que s’han d’“administrar d’una manera diferent”. Déu n’hi do!...

Tercera: arran aquest afer, de fa tres i cinc anys descobert ara com aquell qui diu de retruc, cal preguntar-nos per la qualitat del control parlamentari que s’exerceix sobre els pressupostos públics... No us sembla? (joan.brunet@periodistes.org)

“Cal preguntar-nos per la qualitat del control parlamentari que s’exerceix sobre els pressupostos públics...”

Publicitat

Subscriu-te gratuïtament al butlletí ‘Bon dia, Sabadell’

Comentaris
To Top