Opinió

L’ètica civil republicana

Si les persones es comporten a casa seva de forma adequada, la gent té cura dels mobles, pinta la casa de tant en quant, neteja convenientment, etc. Llavors, per què embruten, maltracten destrossen, roben en l’espai públic? Probablement perquè l’espai púbic no se’l senten seu. Ens hauríem de preguntar, no se’l senten seu perquè potser no és prou seu? Saben, per exemple, els sabadellencs que són propietaris de 1.400 euros -230.000 de les antigues pessetes- en edificis i equipaments de la ciutat?

Durant el franquisme no hi havia ciutadans, hi havia súbdits sota un règim de terror. Per tant si no hi ha ciutadania, no hi pot haver civisme. És un lloc comú dir que als ajuntaments del nord d’Europa, quan planten plantes en una zona verda, en molts llocs, els ciutadans surten a regar-les. Aquí, molts les roben. No serà potser perquè als països més cívics, els ciutadans senten que l’espai públic és seu perquè en realitat és seu?
Per tant la pregunta de com poder augmentar el grau de civisme de Sabadell, és respon augmentant la democràcia, és a dir, democratitzant el poder i fent evident que l’espai públic és de tots. No del rei, el President o l’Alcalde, sinó de tots de cada un de nosaltres. Que això no ha estat així al llarg de la nostra història és evident.
Existeix a la nostra ciutat una llarga història de lluita pel civisme. Ja al segle XIV, l’any 1356 es parla ja de Jurats, Prohoms i Universitat, i deu anys més tard Sabadell va lluitar per passar de vila baronial a vila del rei. El 1370 Sabadell va aconseguir el dret d’assistir i votar en Corts. Al segle XIX es va lluitar per aconseguir que la jurisdicció de Sabadell pertanyés al Procurador reial i no a la casa dels Meca. Al 1553 es constituí el Trentenari, equivalent al Consell de Cent a Barcelona.
Fem un salt en el temps. Fins que s’aconseguí la ciutadania plena va caldre molt d’esforç. Passem pel trienni constitucional -1920-23- fins l’any 1835 quan s’aconseguí definitivament acabar amb la dècada ominosa i l’antic règim, el dret senyorial i la inquisició. Es va trigar molt a tenir el sufragi universal i ajuntaments democràtics, procés que culminà en arribar a l’esplèndida etapa de la II República. Però aquest fil de la història, de lluita per la civilitat, s’estroncà.

José Maria Marcet, l’alcalde franquista de la ciutat, va escriure les seves memòries que portaven el revelador títol de “Mi ciudad y yo. Veinte años de alcaldía 1940-1969”. Com dèiem durant el franquisme no hi podia haver civisme perquè l’espai públic era d’ells: “Mi ciudad”. També és revelador el que deia l’inefable Manuel Fraga Iribarne sobre el caràcter de la ciutat de Sabadell:
“Aún falta un análisis serio de lo ocurrido en Vitoria; y que se intentó también en Sabadell: una ocupación de la ciudad, como la de Petrogrado en 1917. Los que creaban un ambiente de presión sobre el gobierno para que perdida la calle (la famosa calle, cuya seguridad debe garantizar todo gobierno digno de este nombre) diera paso a un gobierno provisional, como en 1931…”
Venim d’una ciutat que estava segrestada i quan vam encetar la democràcia els flamants ajuntaments tenien una necessitat imperiosa de legitimar-se davant la ciutadania i van haver de front a molts dèficits, pel que van apostar decididament per l’eficàcia per sobre del debat sobre els mecanismes de presa de decisions col·lectives. Però alerta no hi ha dreceres, els sistemes que s’assagen actualment no són “noves formes de participació” sinó artefactes postmoderns que, a voltes, amaguen la falta d’un programa electoral seriós. Una cosa, per cert, que alguns haurien de començar a preparar, no sigui que l’any 2019 hàgim de fer nous processos participatius. Per exercir l’ètica civil republicana requereix aprenentatge, acció coordinada, lectures, debats, publicacions, perseverança, i sobretot un gran respecte per la política i la cultura.

“El grau de civisme s’augmenta democratitzant el poder i fent evident que l’espai públic és de tots”.

Comentaris
To Top