Opinió

Moments

Cada any per aquestes mateixes dates, que van de finals d’abril a començaments de maig, tinc l’oportunitat de gaudir d’uns dies de sojorn durant els que m’és donat estar en contacte directe amb la natura gràcies a la caminada que des de fa uns anys organitzem i portem a terme un bon amic i jo. Us puc ben assegurar que l’experiència resulta d’allò més recomanable; d’una banda, perquè durant els dies en els que recorrem la ruta que ens hem marcat, tenim ocasió de visitar i gaudir de paratges impossibles d’albirar sino és arribant-hi a peu; de l’altra banda, per la desconnexió amb les trifulgues i les rutines de cada dia, certament més teòrica que no pas pràctica.

En qualsevol cas del balanç de la caminada --donant per descomptat la conversa relaxada i amable sobre el que és diví i el que és humà amb el meu company de viatge--, en sobresurten dos moments, plens de màgia i de lluminositat que només poden ser trencats en part cas que el bon temps no ens acabi d’acompanyar. El primer, és just quan l’alba despunta i el sol comença a treure el nas anunciant l’arribada d’un nou dia que, precisament per ser nou, tot està per fer i tot és encara possible. El segon, quan l’astre rei es prepara per fer el seu particular mutis pel foro. Cada sortida i cada posta de sol és única i diferent a qualsevol altra i ambdós moments conviden a prendre’s uns instants per gaudir de la bellesa d’aquest espectacle. I encara, a aquests dos moments se’n pot afegir un tercer: la visió del firmament en una nit clara i serena.

Però també en aquest cas els bons moments són caducs. Potser és per això que de la caminada que cada any fem el meu amic i jo, n’acabem per retenir en les nostres respectives retines les que per a nosaltres hauran estat les millors imatges obtingudes, impossible de ser plasmades amb fidelitat damunt cap mena de suport analògic o digital; imatges que rememorarem i projectarem tantes vegades com faci falta en les nostres ments quan les urgències de cada dia ens acabin imposant la seva dinàmica. I és que de retorn a casa, quan les cames encara no s’han refet del pes dels quilòmetres recorreguts, no triguem gens a reconnectar-nos amb l’actualitat. És en aquest moment que constatem que res o pràcticament res no ha canviat mentre hem estat fora, talment com s’esdevé en aquelles inacabables sèries de televisió de les que no en perds el fil a despit no n’hagis pogut visionar un o varis capítols.

Enguany, però, a diferència d’altres ocasions, el retorn ha coincidit amb el moment en el que es produïa una bona notícia per a França i per a Europa. I és que en temps d’abatiments per la crisi que viu la democràcia representativa, d’aversió vers els partits polítics tradicionals, de desafecció i de tants i tants dubtes sobre tantes i tantes coses, la victòria presidencial d’Emmanuel Macron sobre Marine Le Pen ha estat com una mena de bàlsam que permet recuperar part de la il·lusió necessària per continuar avançant pel camí de la construcció d’una Unió Europea (UE) que creu en el progrés i en el valor de la raó individual i col·lectiva i que res no vol saber de patriotismes xenofòbics.

Però cal anar en compte: la victòria de Macron no pot amagar l’avenç de l’extrema dreta arreu i que en el cas de França doblava diumenge els suports que el pare de la Marine Le Pen havia obtingut l’any 2002, també en una segona volta de les presidencials franceses, davant Jacques Chirac. Que no oblidi Macron que una cosa és guanyar i fer-ho com ell ho ha fet, i l’altra és governar per sumar i consolidar. De moment el cert és que França ha recuperat la respiració i amb ella també la UE... Tanmateix ara s’imposa la rectificació urgent de les polítiques imperants per recuperar la confiança de la ciutadania i barrar definitivament al pas als que es presenten com a salvadors de la pàtria. (joan.brunet@periodistes.org.​)
*Periodista
DESTACAT “Però cal anar en compte: la victòria de Macron no pot amagar l’avenç de l’extrema dreta arreu”

Moments

Joan Brunet i Mauri*

Cada any per aquestes mateixes dates, que van de finals d’abril a començaments de maig, tinc l’oportunitat de gaudir d’uns dies de sojorn durant els que m’és donat estar en contacte directe amb la natura gràcies a la caminada que des de fa uns anys organitzem i portem a terme un bon amic i jo. Us puc ben assegurar que l’experiència resulta d’allò més recomanable; d’una banda, perquè durant els dies en els que recorrem la ruta que ens hem marcat, tenim ocasió de visitar i gaudir de paratges impossibles d’albirar sino és arribant-hi a peu; de l’altra banda, per la desconnexió amb les trifulgues i les rutines de cada dia, certament més teòrica que no pas pràctica.

En qualsevol cas del balanç de la caminada --donant per descomptat la conversa relaxada i amable sobre el que és diví i el que és humà amb el meu company de viatge--, en sobresurten dos moments, plens de màgia i de lluminositat que només poden ser trencats en part cas que el bon temps no ens acabi d’acompanyar. El primer, és just quan l’alba despunta i el sol comença a treure el nas anunciant l’arribada d’un nou dia que, precisament per ser nou, tot està per fer i tot és encara possible. El segon, quan l’astre rei es prepara per fer el seu particular mutis pel foro. Cada sortida i cada posta de sol és única i diferent a qualsevol altra i ambdós moments conviden a prendre’s uns instants per gaudir de la bellesa d’aquest espectacle. I encara, a aquests dos moments se’n pot afegir un tercer: la visió del firmament en una nit clara i serena.

Però també en aquest cas els bons moments són caducs. Potser és per això que de la caminada que cada any fem el meu amic i jo, n’acabem per retenir en les nostres respectives retines les que per a nosaltres hauran estat les millors imatges obtingudes, impossible de ser plasmades amb fidelitat damunt cap mena de suport analògic o digital; imatges que rememorarem i projectarem tantes vegades com faci falta en les nostres ments quan les urgències de cada dia ens acabin imposant la seva dinàmica. I és que de retorn a casa, quan les cames encara no s’han refet del pes dels quilòmetres recorreguts, no triguem gens a reconnectar-nos amb l’actualitat. És en aquest moment que constatem que res o pràcticament res no ha canviat mentre hem estat fora, talment com s’esdevé en aquelles inacabables sèries de televisió de les que no en perds el fil a despit no n’hagis pogut visionar un o varis capítols.

Enguany, però, a diferència d’altres ocasions, el retorn ha coincidit amb el moment en el que es produïa una bona notícia per a França i per a Europa. I és que en temps d’abatiments per la crisi que viu la democràcia representativa, d’aversió vers els partits polítics tradicionals, de desafecció i de tants i tants dubtes sobre tantes i tantes coses, la victòria presidencial d’Emmanuel Macron sobre Marine Le Pen ha estat com una mena de bàlsam que permet recuperar part de la il·lusió necessària per continuar avançant pel camí de la construcció d’una Unió Europea (UE) que creu en el progrés i en el valor de la raó individual i col·lectiva i que res no vol saber de patriotismes xenofòbics.

Però cal anar en compte: la victòria de Macron no pot amagar l’avenç de l’extrema dreta arreu i que en el cas de França doblava diumenge els suports que el pare de la Marine Le Pen havia obtingut l’any 2002, també en una segona volta de les presidencials franceses, davant Jacques Chirac. Que no oblidi Macron que una cosa és guanyar i fer-ho com ell ho ha fet, i l’altra és governar per sumar i consolidar. De moment el cert és que França ha recuperat la respiració i amb ella també la UE... Tanmateix ara s’imposa la rectificació urgent de les polítiques imperants per recuperar la confiança de la ciutadania i barrar definitivament al pas als que es presenten com a salvadors de la pàtria. (joan.brunet@periodistes.org.​)

“Però cal anar en compte: la victòria de Macron no pot amagar l’avenç de l’extrema dreta arreu”

Publicitat

Subscriu-te gratuïtament al butlletí ‘Bon dia, Sabadell’

To Top