Opinió

Sabadell sense liderat

La complexitat de les societats demana liderat polític. Ho veiem a la presidència dels governs estatals o regionals, a l’alcaldia de les grans ciutats… i Sabadell no en seria un cas al marge. En societats amb moltes organitzacions socials, la demanda d’un alcalde referent és obligada. Ara bé, el liderat és més un projecte que una personalitat forta. El projecte tampoc no ha de ser massa complet, ja que acceptem un referent de guia que pot ser molt parcial, però que ens dóna confort i sentiment de futur. Potser el projecte no és sòlid del tot, però acompanya. Per contra, la sensació de buit és neguitosa. En un món on l’economia, la tècnica, la globalització són presents, els marges d’un projecte autèntic són reduïts, però necessaris.

En societats complexes acceptem un liderat que pot no ser completament integrador, sinó de part, del 51% i sovint menys, però el conjunt de la societat ho accepta en funció del consens i del sentit de comunitat que un liderat trava. Sabadell ha comptat amb dos alcaldes forts: Marcet i Farrés, i un tercer amb projecte, tot i que de curta durada: Antoni Llonch i dos més de reactius a liderats anteriors: Burrull i Bustos. Burull era un blau vs. un demòcrata cristià. Bustos un populista autoritari vs. un comunista reconvertit.

I avui? Pel que sembla estem en un silenci aclaparador de liderat (és a dir, de projecte). A la meitat del mandat, el govern municipal no pronúncia directrius fortes en cap terreny de manera pública i això és greu en un moment de crisi. La manca de liderat mina el sentiment de col·lectivitat. Aquesta mancança es pot substituir des de la societat? Només en part. Les organitzacions socials poden traçar camins de futur, però en la seva aplicació calen polítics al timó de la ciutat. És cert que només des de la societat es poden traçar vies de consens futur que la política ha de recollir, però només des de la política es poden aplicar. Neguem el liderat absolut que és pensador i gestor al mateix temps (leninisme). El liderat pot ser gestor, però només parcialment pensador. Hi ha exemples de combinació d’ambdues coses: Pujol, Maragall,… Farrés si voleu, però els tres provenien d’una època en què socialment es va coure molta demanda de futur. Ara tenim una pobresa de propostes i una encara major misèria de capacitat de gestió. I nota: no valen les excuses sobre l’herència rebuda.

El lideratge és també una presa del poder. I, si no, mireu a Barcelona i veureu Colau, on amb un 25% dels vots mana indiscutiblement perquè els extrems no es poden aliar. El cas de Sabadell és semblantment un empat de forces, la major de les quals compta amb el 15% dels vots. A Barcelona, la presa del poder fou possible per una prèvia acció social (contra els desnonaments) i per l’altaveu d’uns mitjans de comunicació que amplificaven una acció social fins fer-la política. A Sabadell això no existeix, mai una acció social podrà tenir els altaveus de Barcelona, per la manca de mitjans potents de comunicació. Aquí som una província i els partits són franquícies de les marques catalanes. Però, tot i la debilitat, el camp obert hi és.

A Sabadell la manca de conflicte i d’acció coneguda indica un camp que és un buit. Si a Sabadell hi hagués uns mitjans de comunicació decisius en la conformació de l’opinió, seria possible la viabilitat d’una futura alternativa populista que assolís una majoria més gran que qualsevol de les minories actuals. Si aquesta hipòtesi és poc versemblant no ho serà per la manca d’un discurs possible, sinó pel paper subsidiari de la ciutat, pel seu caràcter incomplet, de societat desarticulada.
El perfil social de la ciutat, instal·lat en un còmode àmbit oficialment d’esquerra, pressuposa que sempre hi haurà acords dels partits situats en aquest àmbit. I aquest fet sostreu la dinàmica política fins fer-la un acord d’uns intermediaris (els partits) que juguen a equilibris respectius de pes electoral, en funció del moment. Si cal, amb l’alternança a l’alcaldia, o amb uns pactes que, un cop fetes les eleccions, no es discutien entre regidors electes, sinó entre aparells de partits i, en algun cas, marginant els propis electes representatius, no fos cas que exercissin el càrrec! Aquesta és avui una realitat decebedora.

“Ara tenim una pobresa de propostes i una encara major misèria de capacitat de gestió, i no valen les excuses sobre l’herència rebuda”

To Top