Si mirem els resultats del 9N a Sabadell, podem veure que els que van votar sí-sí eren de 47.000, és, per tant, la segona ciutat de Catalunya després de Barcelona en nombre d’independentistes, tot i ser la cinquena ciutat en nombre d’habitants. No m’he equivocat. De totes formes com que no es pot fer un referèndum ni acordat ni sense acordat, per la por atàvica a que la gent s’expressi, no podem saber quants independentistes hi ha. De fet si mirem enrere podem veure que, com més temps passa, més indepes hi ha. És majoria? No és majoria? No ens deixen que ho sapiguem.
Però podem fer altres càlculs. Quants republicans tenim a la ciutat? Tampoc ho sabem, però hi podem fer alguna aproximació.
Segons els meus càlculs a les eleccions municipals si sumem els partits republicans tenim 50.637 ciutadans republicans als que hi podríem sumar els del PSC i tindríem 63.587 partidaris d’un règim racionalista. Monàrquics sabadellencs podrien ser els del PP 4.821 més alguns dels 10.116 de C’S. No crec que tots els de C’s siguin monàrquics. En fi, sumeu i resteu els que vulgueu però la majoria republicana a la ciutat es abassegadora.
Per tant davant de la nova situació que es por crear als propers dies i les properes setmanes caldria que les forces polítiques locals tinguin present que no estem en un temps polític “normal”. I que potser si pinten bastos, és probable que la nostra Casa del Comú pateixi els embats de la insensatesa. Per tant caldria responsabilitat, molta responsabilitat i un govern fort, ampli i estable. Quin? El que vulguin, però que deixin de marejar-nos.
Crec que és bastant de sentit comú pensar que una república catalana és incompatible amb pertànyer al regne d’Espanya. Una perogrullada. Ara bé quan la cosa es posi dura, no es podrà continuar bandejant la idea que és igual el que passi a Madrid. Caldrà tenir com més aliats millor. I una primera decisió en la bona direcció seria tombar el govern de Rajoy, si no és ara amb la moció de Podemos, més endavant amb una moció del PSOE.
Què caldria pactar? La reacció al procés català, ni més ni menys. Per tant proposaria pactar el Ministre de Justícia i el d’Interior. Pel primer es podria proposar en un govern d’esquerres a Madrid a Jaume Asens i pel segon a Joan Puigcercós. Ja sé que estareu pensant, si home! Bé Lluís Companys el mes de maig de 1933 poc es podia pensar que al cap d’un mes seria Ministre de Marina!
Crec que és un error bandejar que hi ha una força política a Espanya que, quan vagin maldades, estarà amb el moviment català. Això s’ha explicitat manta vegades, jo ho vaig sentit dir a Íñigo Errejón fa no massa temps. Va afirmar que estaven en contra de la reforma del Tribunal Constitucional pensada contra els sobiranistes catalans, perquè els següents serien ells. Que se sentien amenaçats. I també va dir que el procés català no es pot subordinar al procés espanyol.
En definitiva ara va de bo. Convé que els republicans no independentistes s’adonin que els republicanisme és la base de les esquerres catalanes. I que per acabar amb el règim del 78, cal impulsar qualsevol intent republicà. Que no és el que havíem pensat molts? És veritat. Jo creia que la reforma de l’estatut proposat per ERC el 2003 i culminat el 2006 i liquidat pel TC el 2010, era la tercera via i un intent honest de posar-se d’acord. Els catalans ho vam intentar lleialment. Ara farem el que Artur Mas no va voler fer el 9N quan va fer marxa enrere a la primera intimidació.
Encetem un camí mai no trepitjat, estem en una altra transició. Uns moments apassionants de Finis-terrae. Cal empenta i determinació. Això sí, no serà fàcil. Però alerta! Una primera derrota pot obrir camins per les amples alamedas que condueixen a l’emancipació nacional. Caldrà sacrificis, molts sacrificis.
*Rector de la Universitat Progressista d’Estiu de Catalunya
DESTACAT “És bastant de sentit comú pensar que una república catalana és incompatible amb pertànyer al regne d’Espanya”
SERRANO TEMPS
Temps republicans vertiginosos
JORDI SERRANO*
Si mirem els resultats del 9N a Sabadell, podem veure que els que van votar sí-sí eren de 47.000, és, per tant, la segona ciutat de Catalunya després de Barcelona en nombre d’independentistes, tot i ser la cinquena ciutat en nombre d’habitants. No m’he equivocat. De totes formes com que no es pot fer un referèndum ni acordat ni sense acordat, per la por atàvica a que la gent s’expressi, no podem saber quants independentistes hi ha. De fet si mirem enrere podem veure que, com més temps passa, més indepes hi ha. És majoria? No és majoria? No ens deixen que ho sapiguem.
Però podem fer altres càlculs. Quants republicans tenim a la ciutat? Tampoc ho sabem, però hi podem fer alguna aproximació.
Segons els meus càlculs a les eleccions municipals si sumem els partits republicans tenim 50.637 ciutadans republicans als que hi podríem sumar els del PSC i tindríem 63.587 partidaris d’un règim racionalista. Monàrquics sabadellencs podrien ser els del PP 4.821 més alguns dels 10.116 de C’S. No crec que tots els de C’s siguin monàrquics. En fi, sumeu i resteu els que vulgueu però la majoria republicana a la ciutat es abassegadora.
Per tant davant de la nova situació que es por crear als propers dies i les properes setmanes caldria que les forces polítiques locals tinguin present que no estem en un temps polític “normal”. I que potser si pinten bastos, és probable que la nostra Casa del Comú pateixi els embats de la insensatesa. Per tant caldria responsabilitat, molta responsabilitat i un govern fort, ampli i estable. Quin? El que vulguin, però que deixin de marejar-nos.
Crec que és bastant de sentit comú pensar que una república catalana és incompatible amb pertànyer al regne d’Espanya. Una perogrullada. Ara bé quan la cosa es posi dura, no es podrà continuar bandejant la idea que és igual el que passi a Madrid. Caldrà tenir com més aliats millor. I una primera decisió en la bona direcció seria tombar el govern de Rajoy, si no és ara amb la moció de Podemos, més endavant amb una moció del PSOE.
Què caldria pactar? La reacció al procés català, ni més ni menys. Per tant proposaria pactar el Ministre de Justícia i el d’Interior. Pel primer es podria proposar en un govern d’esquerres a Madrid a Jaume Asens i pel segon a Joan Puigcercós. Ja sé que estareu pensant, si home! Bé Lluís Companys el mes de maig de 1933 poc es podia pensar que al cap d’un mes seria Ministre de Marina!
Crec que és un error bandejar que hi ha una força política a Espanya que, quan vagin maldades, estarà amb el moviment català. Això s’ha explicitat manta vegades, jo ho vaig sentit dir a Íñigo Errejón fa no massa temps. Va afirmar que estaven en contra de la reforma del Tribunal Constitucional pensada contra els sobiranistes catalans, perquè els següents serien ells. Que se sentien amenaçats. I també va dir que el procés català no es pot subordinar al procés espanyol.
En definitiva ara va de bo. Convé que els republicans no independentistes s’adonin que els republicanisme és la base de les esquerres catalanes. I que per acabar amb el règim del 78, cal impulsar qualsevol intent republicà. Que no és el que havíem pensat molts? És veritat. Jo creia que la reforma de l’estatut proposat per ERC el 2003 i culminat el 2006 i liquidat pel TC el 2010, era la tercera via i un intent honest de posar-se d’acord. Els catalans ho vam intentar lleialment. Ara farem el que Artur Mas no va voler fer el 9N quan va fer marxa enrere a la primera intimidació.
Encetem un camí mai no trepitjat, estem en una altra transició. Uns moments apassionants de Finis-terrae. Cal empenta i determinació. Això sí, no serà fàcil. Però alerta! Una primera derrota pot obrir camins per les amples alamedas que condueixen a l’emancipació nacional. Caldrà sacrificis, molts sacrificis.
“És bastant de sentit comú pensar que una república catalana és incompatible amb pertànyer al regne d’Espanya”
