Aquesta setmana la Comissió d’Igualtat del Congrés dels Diputats dóna llum verda al Pacte d’Estat contra la Violència de Gènere. Una violència que s’acarnissa contra les dones pel sol fet de ser-ho i que té el seu origen en la desigualtat que la societat té instal·lada en el dia a dia i en la discriminació per motius de gènere.
Aquest fet és palpable: pel sol fet de ser dones tenim un salari un 20% inferior al que percep un home per la mateixa feina; o de manera encoberta, quan no apareix l’expertesa femenina en tertúlies radiofòniques, o quan de manera “normal” acceptem un llenguatge no inclusiu ni igualitari que perpetua prejudicis masclistes o quan en la publicitat en mitjans de comunicació trobem la imatge de dones fent tasques de la llar mentre que la dels homes es vincula a la tècnica, el motor o la innovació. De la mateixa manera, els permisos per naixement encara reserven 10 de les 16 setmanes en favor de la mare, i només 4 en favor del pare.
Pel PDeCAT, la igualtat és un principi rector de les polítiques públiques. No podem seguir permetent-nos una societat que perpetuï la desigualtat i, per tant, que sigui camp abonat per a la violència contra les dones.
Les societats muten, canvien, es sofistiquen com també ho fan els delictes i les formes de perpetrar-los, i per això es fa necessari adaptar la legislació a les noves formes de violència masclista com recullen els tractats internacionals. Les formes de violència són múltiples: econòmica, psicològica, sexual o física. Totes elles conductes de domini i control contra les dones com a conseqüència de l’abús de poder masculí instal·lat en l’imaginari social, encara ara són tolerades.
El pacte d’Estat per tant, és necessari. Cal adequar la llei orgànica 1/2004 de Protecció Integral Contra la Violència de Gènere a les noves formes de violència contra les dones, augmentar la seva protecció i possibilitar que fins i tot les víctimes que no han denunciat trobin resposta en un sistema públic.
El Pacte té el consens de tots el grups i pretén abordar reformes concretes per acompanyar la dona d’ assistència lletrada des del primer moment, establir sistemes de detecció de símptomes de violència o millorar la coordinació entre diversos organismes policials, judicials o sanitaris per atendre i protegir les víctimes no denunciants si acompanyen una diagnosi de violència emesa, per exemple, pel seu metge de capçalera. El Pacte preveu actuacions múltiples perquè les intervencions públiques vagin dirigides a prevenir, atendre i recuperar les víctimes i també detectar les causes de la violència. Per això, posa èmfasi en més formació de policies, operadors judicials, sanitaris, educatius, serveis de suport psicològic i medicina forense, per establir actuacions a tots els nivells d’intervenció. En definitiva, 200 mesures per a protegir les dones i els seus fills i filles de les fatals consequències que comporta la violència masclista que afecta tota la societat.
Finalment, des del PDeCat, estem satisfets perquè el pacte contempla una dotació econòmica de 1.000 milions d’euros en 5 anys, que esperem es materialitzi aviat. A més a més, els ajuntaments recuperaran les competències en la matèria arrabassades en la darrera reforma que el PP va aprovar en solitari per a la sostenibilitat del món local. I finalment perquè reconeix l’autonomia d’acció de les CC.AA que com Catalunya, tenen competència exclusiva en la matèria.
A Catalunya tenim una molt bona Llei 5/2008 del dret de les dones a eradicar la violència masclista, que ja contempla moltes de les mesures com que les violències contra les dones són múltiples tal com es recull al Conveni d’Estambul o que l’existència de denúncia no és requisit indispensable perquè la dona pugui rebre la protecció que resulti de la avaluació del seu risc a nivell policial.
Catalunya abordarà en breu el seu pacte nacional contra la violència masclista, en un exercici constant del Govern i de les forces parlamentàries de prioritzar el drets d’igualtat entre dones i homes. Element clau per a una societat catalana lliure de violència masclista en una Europa del segle XXI.
“No podem seguir permetent-nos una societat que perpetuï la desigualtat”
