Opinió

Algú té una idea?

Hi ha símils que de tant usar-los s’acaben gastant. És el cas de l’expressió “xoc de trens” sobre la relació entre l’independentisme i el govern espanyol. Doncs bé, els trens ja han xocat. I com era d’esperar, els maquinistes d’ambdós trens han tirat endavant, sense canviar de via, cridant cadascun a l’altre “ja canviaràs”. A tot xoc de trens hi ha víctimes. La primera gran víctima no és la llei ni la legalitat, sinó la raó. Ni a l’independentisme català ni a l’espanyolisme recalcitrant se’ls ha acudit cap idea per evitar aquest xoc. Han tirat tots dos pel dret.

L’independentisme ha comès l’errada d’actuar de la mateixa manera que els seus enemics espanyolistes. La millor manera de demostrar que es té raó no ha de consistir en exprémer els reglaments i lleis, com han fet els grups parlamentaris independentistes. S’haurien carregat de molta més raó si haguessin seguit el tràmit habitual per a la llei del referèndum. Es pot objectar que aleshores se li hauria posat molt fàcil a l’estratègia del PP de recórrer a lleis i tribunals. La principal força d’una idea no és ella per sí mateixa sinó el seu valor ètic. I aquí, l’independentisme ha patinat.

L’argument del PP sobre l’imperi de la llei no s’aguanta per enlloc. Ningú com el PP ha retorçat i abusat de les lleis espanyoles, incomplint-ne moltes sistemàticament, començant per la pròpia Constitució. En l’actual legislatura, el PP ha arribat inclús a incomplir acords del Congrés dels Diputats (investigar el rescat bancari, ministres recusats, etc. ). El PP i el PSOE van modificar la Constitució al 2010, amb ZP de president, obeint ordres del Banc Central Europeu i de la UE. I ho van fer de la mateixa manera que el Parlament ha aprovat la llei del referèndum. Qui estigui lliure de culpa, que llenci la primera pedra.

A l’àmbit de l’anàlisi política fa temps que es coneix el terme “filibusterisme parlamentari”, que ara ha tornat de mans de PP, Ciutadans i PSC. Consisteix en fer tot el possible a un parlament per evitar o bloquejar l’aprovació d’una llei. A principis dels anys 80, al parlament italià diversos diputats del Partit Radical van arribar a sumar 95 hores seguides de discursos per bloquejar votacions. El setembre de 2013, als EUA, el senador republicà Ted Cruz (posteriorment candidat a les primàries) va intentar bloquejar l’aprovació de la tímida reforma sanitària del president Obama, amb un discurs de 21 hores i 18 minuts. Tot plegat es fa per a que decaiguin els terminis i així evitar una llei o un determinat fet parlamentari.

En aquesta qüestió planen dos grans problemes. El primer és acceptar o negar la condició de nació de Catalunya, és a dir, de subjecte polític. D’aquí neixen les posicions antagòniques que ara trobem. L’altre gran problema és la gravíssima manca d’idees i de propostes. Ningú té una idea per buscar solucions a l’actual situació. Quan hi ha 2 milions de persones -o més- declaradament independentistes, cal buscar una solució que vagi més enllà de jutjar, condemnar i inhabilitar desenes de persones (o molta més gent, que tot podria ser).

Sembla mentida que ningú hagi llegit Pi i Margall i el seu republicanisme federal. Tampoc sembla que ningú hagi llegit les constitucions dels Estats Units d’Amèrica i de Puerto Rico, amb la seva peculiar i especial relació d’”estat lliure associat”. Però no cal anar tan lluny: sembla que ningú conegui la constitució suïssa, exemple de confederació entre iguals.

No és qüestió de noms, perquè no s’hi val dir que un és federalista. Calen propostes concretes, idees innovadores, diferents, solucions, etc. Si algú vol resoldre problemes, ha trobar la forma creïble i fiable per a que els 2 milions i escaig d’independentistes deixin estar la independència de Catalunya.

Tanmateix, el més curiós i divertit de tot plegat és que duem anys on si s’hagués fet un referèndum d’autodeterminació a Catalunya, hauria guanyat sempre el no. Ara, però, ja ningú pot assegurar-ho. Aquesta és la més gran de les errades.

“Duem anys on, si s’hagués fet un referèndum d’autodeterminació a Catalunya, hauria guanyat sempre el no; ara, però, ja ningú pot assegurar-ho”

To Top