Aquest matí he sortit a la meva hora habitual, he agafat el mateix autobús, he caminat pels mateixos carrers de Sabadell i he entrat a fer el cafè al mateix lloc de cada dia. Però avui tot és diferent.
Fa molt temps que els que no creiem en l’independentisme de Catalunya ens hem resignat a sentir comentaris dolosos dels partidaris de la independència. Comentaris que fereixen, insults, menyspreus...
Uns anys enrere els no independentistes establíem debats enriquidors amb els partidaris de la ruptura i, en acabar, continuàvem parlant d’altres coses de forma natural amb total cordialitat. L’últim any ha estat diferent. Amb l’afany del Govern per voler posicionar tota la societat “conmigo o contra mí”, l’atac cap els que no creiem en la independència -però que volem un canvi en el model d’estat actual- ha estat implacable i ens han ficat a tots en el mateix sac titllant-nos de feixistes.
La “revolució dels somriures” havia apagat els nostres i ens havia creat moltes frustracions per no poder expressar el nostre parer sense ser atacats. Ja no escoltava debats a les taules, només posicionaments totalitaris o el trist silenci mentre es miraven el terra pel carrer i els veïns es deixaven de saludar i preguntar per la família.
Però avui tot es diferent. Pel carrer veig cares relaxades. A les taules que m’envolten a la cafeteria on vaig habitualment torno a escoltar converses animades i alguna que altra tímida rialla. No hi ha tensió.
Això m’omple d’esperança perquè els catalans serem capaços de recosir la nostra societat i la nostra convivència. No oblidem mai que, constitucionalistes, federalistes, unionistes, independentistes, republicans, monàrquics o seguidors del “Septo de Desembarco del Rey”, tots som catalans.
