Cal reinventar-se un concepte d’autoritat democràtica a tot arreu, a les escoles, als caps, a l’hospital, al carrer, a les institucions i a les empreses. I per això cal més democràcia. Som un dels països del món amb més lleis. Però potser es necessiten poques normes però que els ciutadans les puguin complir i que els poders públics estiguin en disposició de fer-les complir. Cal ser pedagògics, cal que la ciutadania vegi clarament que, quan la ciutat acorda alguna mesura, aquesta es complirà.
Per augmentar el civisme el que cal fer, i això es diu poc, és augmentar l’estima per la ciutat. Per estimar la ciutat es necessari l’arrelament i per aconseguir l’arrelament són necessàries moltes coses però una d’elles són el signes d’identitat. Calen doncs en l’espai públic elements que ens identifiquin, que ens diferenciïn, que siguin el producte de la participació en el disseny de la ciutat. Com ens diu la Comissió de Cultura de l’Ajuntament de Sabadell de l’any 1932 al llibre de Miquel Carreras i Costajussà: “Elements d’història de Sabadell” cal el “culte a la llibertat” i “l’amor a la democràcia i la convivència social”. En el prefaci de Joan Sallarès ens diu:
“Però, encara, sense fer transcendir les nostres vocacions a tan reculats temps, avui venerem els vestigis del que fou; i una finestra, un capitell, una façana ampla i matussera, l’ull obscur d’un pou, un portal de ferradura, una xifra posada al dintell d’una portalada, un escut…, elements que el caminant distret no descobriria, a nosaltres ens parlen d’un pretèrit que té la sàvia virtut d’estimular-nos en el patriotisme local. I encara, al damunt i per damunt de tot això, poseu-hi la història, poseu-hi els homes que ho animaren fins a donar a cada cosa aquell sentit humà intrínsec que la fa perdurable. Llavors us trobareu en una síntesi puixant de patriotisme, que és com dir l’arrelament per atracció de la terra.”
Una ciutat amb civisme no vol dir una ciutat sense conflictes, vol dir una ciutat on els conflictes s’intenten conduir per la via democràtica o si es fracassa s’intenta conviure en el marc del dissens. En aquest sentit és molt més cívica una ciutat amb conflictes que una ciutat dormitori on els seus ciutadans han renunciat a opinar i criticar la seva ciutat. Cal entendre doncs, la crítica com una actitud, encertada o no, d’estima a la ciutat.
Un dels perills d’incivisme és que en l’espai públic no hi hagi un mínim comú denominador que permeti la convivència pacífica entre ciutadans que tenen respostes diferents a les preguntes que no tenen resposta des de la raó. Ens referim a l’existència d’una societat plural on els ciutadans tenen unes idees diferents des del punt de vista ideològic, religiós o filosòfic. Per tant, cal el màxim respecte per les diferents opcions religioses i filosòfiques i per tant, cal establir regles de joc comunitàries que ho facin possible. Als humans ens costa molt reconèixer-nos en el que no ens agradem i ho projectem cap als “altres”. No ens agradem i ens emmirallem en aquells que ens semblen més llunyans, però és el reflex del mirall.
Per últim posarem quatre exemples de com es fomentava el civisme temps enrere. En l’”Ideari cívic” de l’Ajuntament de Sabadell de l’any 1933 dirigida als alumnes anava en aquesta direcció. A) “Sigues conscient. Per això caldrà que pensis pel teu compte. Voldràs ésser un home civil i, per ésser-ho amb tots els atributs, esdevindràs un home polític disposat a servir la ciutat i la nació.” B). “Sigues home civil. Esser home civil no vol dir simplement no ésser militar o no ésser eclesiàstic, sinó ésser home qui pertany a la ciutat, ésser d’ella i servir-la. De la lleialtat en neix la confiança.” C) “Triomfar no vol dir de cap manera produir-se d’una faisó gloriosament apoteòsica, sinó arrelar-se en la societat, conquerir la consideració i el respecte de tothom i servir el bé comú.” D) “El mestre. Ell et donarà la vida intel·lectual, o sia, la vida de la intel·ligència, que és com dir et donarà la llum del sol perquè vegis clares tothora les coses del món”.
A voltes hom no té més remei que rendir-se a l’evidència que la política ha de ser pedagogia i també, per què no dir-ho, poesia.
“Una ciutat amb civisme no vol dir una ciutat sense conflictes, vol dir una ciutat on els conflictes s’intenten conduir per la via democràtica”
