Anava atrafegat pel carrer connectat, com sempre, a Ràdio Sabadell. Escoltava el programa “Al matí” codirigit per Mireia Sans i Raquel García. Aquesta darrera entrevistava Mariama Camara, sabadellenca i presidenta de l’associació “Dones Africanes de Catalunya”. Era el dimarts passat que se celebrava el “Dia Internacional de tolerància zero amb la mutilació genital femenina”. Es calcula que hi ha al món 200 milions de dones mutilades i que cada any es mutila uns tres milions de nenes. Principalment a Somàlia, Guinea i Djbouti.
Només escriure aquestes ratlles, amic lector, fa que se’m posin els pèls de punta. Imagineu-vos el que ens explicava aquesta valerosa sabadellenca sobre els detalls i especificitats d’aquesta brutalitat practicada contra les dones. En algun moment vaig treure’m els auriculars perquè em feria tant que no podia sentir-ho. Que forta i valenta és Mariama Camara i que bona l’entrevista de Raquel García! És molt important la tasca de conscienciació que aquestes avançades dones fan en el seu entorn i fins i tot en les famílies d’origen. Una tasca irreemplaçable d’abast mundial.
Les tradicions que hi ha a molts països d’ordre cultural i/o religiós contra les dones són brutals. No cal que ens anem molt lluny per adonar-nos que existeix una violència masculina contra les dones que ens ve de les nits dels temps i de la que cap país en queda exclòs. Quina consideració tenia la dona en la “cultura” catalana ancestral? Vegem alguns exemples en el costumari d’edicions 62 realitzat per Anna Parés, amb les dues primeres pàgines de l’apartat “dones” en tenim prou:
1. A la dona i a la mula, vara dura
2. Alzina i dona de cent una bona
3. A la dona i al ca, a l’una mà el bastó i a l’altra el pa.
Sovint s’explica que alguns immigrats pateixen l’anomenada síndrome d’Ulisses. Es tracta del xoc que provoquen profunds canvis de la vida barrejats amb les pors i les incerteses de viure en una ciutat i una cultura molt diferents. El que gairebé mai pensem és que quan es produeixen immigracions massives la població autòctona sofreix a la seva manera també una síndrome d’Ulisses. I en això reflexionem poc. Els d’aquí també veuen canviat el seu barri, la seva ciutat, el seu país. Han de canviar i també tenen incerteses i pors. Els que veiem com arriben hem d’entendre un munt de fenòmens: Per què arriben? Qui són? Com són? Què volen? Com ens relacionem? Com ens comuniquem? Quin esforç hem de fer nosaltres? Quin és l’esforç que els demanem a ells? Necessàriament es transformen els que arriben, però igual de necessari és que es transformin també els que veuen arribar gent. Es transformen els que arriben, ens transformem els que som d’aquí. Potser, a més, cal que n’aprenguem quan ens donen lliçons de civilitat. Així es construeix el millor del Sabadell del futur.
Moltes vegades, sobretot quan es parla de refugiats, es diferencia entre la emigració econòmica i la política. Crec que és un error. La gent quan emigra busca la millora econòmica, però fonamentalment busca l’esperança. Com ens explicava Albert Camus “si alguien os arrebata vuestra libertad, tened la seguridad de que vuestro pan está amenazado. Els valors de la llibertat i la igualtat van intrínsecament units.
Quan els joves es pregunten: què poden fer per canviar el món, la resposta l’haurien de trobar no molt lluny de casa, aquí mateix a Sabadell on una dona vinguda del Senegal que ens dóna una gran lliçó sobre civisme i compromís amb la comunitat i el món. Quantes nenes han salvat amb el seu coratge? Quantes dones podran fer una vida normal gràcies a ella? Canviar el món es fa canviant les mentalitats i aquest n’és un gran exemple. Són les nostres heroïnes sabadellenques.
“Quan es produeixen immigracions massives, la població autòctona sofreix a la seva manera també una síndrome d’Ulisses”
