Un dels moviments més persistents i propis de Catalunya són els esplais. L’esplai, encara que moltes vegades se l’ha volgut oposar a l’escoltisme, és en realitat una expressió d’aquest moviment, en podríem dir “escoltisme popular”.
Quan Baden Powell es va inventar la idea de relacionar l’educació del temps lliure amb la natura va semblar una idea revolucionària. A Catalunya aquesta idea la introdueix uns anys abans Odón de Buen. Però qui era Odón de Buen? Va ser catedràtic d’Història Natural de la Universitat de Barcelona i ni més ni menys que l’introductor del darwinisme a Espanya. Va ser el primer professor universitari que va portar els seus alumnes d’excursió a Gavà, Castelldefels, el Papiol, Montserrat, Blanes, Delta de l’Ebre, Olot, Montseny, Sant Llorenç, etc. Odón de Buen va ser, doncs, metafòricament, el primer monitor d’esplai de Sabadell. Quan venia a Sabadell dormia a casa de la mare de Joan Salas Anton, on ara hi ha l’antic edifici de Correus: “muchas veces me hospedé en la casa de su madre, anciana muy comprensiva y amable que nos trataba muy bien.” Pedagògicament plantejava “Una atmósfera de bondad debía rodear al niño en la escuela, conducir su inteligencia y guiar, educar y fomentar su voluntad con riendas de seda en vez de emplear cadenas de hierro.” Creia que “En el error y el fracaso hay tanta experiencia como en la verdad y en el éxito.”
Els esplais fan tota mena d’activitats d’estiu, casals, colònies, campaments i rutes. Els monitors fan una tasca extraordinària, transmeten una cosa sensacional: l’altruisme. Els moviments de lleure sí que eduquen en valors humanistes en un moment en què tothom ho diu i quasi ningú sap què vol dir. Eduquen nens criats entre cotó fluix -altres amb greus problemes socials- i els donen autonomia personal, però també la més important: autonomia moral. Les activitats d’estiu eduquen en l’austeritat de veritat, la que ens explicava Enrico Berlinguer, el gran líder del Partit Comunista Italià.
Però no sé per què tot aquest món té mala fama, mala premsa. Fins i tot se’ls critica de kumbaiàs com una cosa negativa. Si ho analitzes veus que moltes de les cançons són en realitat himnes revolucionaris. Pots trobar la Cançó de Rosa Parks, “vine cap al davant de l’autobús. Tu em trobaràs allà”, referida a la primera dona negra que es va asseure davant de l’autobús i va iniciar la lluita pels drets civils als EUA, o la Vall del riu vermell, una cançó tradicional folk probablement canadenca, versionada per Woody Guthrie i Bill Haley & His Comets. La cançó també va ser cantada en una versió pel mític Batalló Lincoln, pertanyent a les Brigades Internacionals. O fins i tot el Joan Petit com balla respon a les tortures sofertes per un pagès occità a la revolta antifiscal contra el rei Lluís XIV anomenada dels Crocants. Altres l’atribueixen a la resistència contra al tractat dels Pirineus. Per què, doncs, tenen mala fama? Precisament perquè eduquen en valors contraris a l’afany de lucre i canten cançons revolucionàries. Cada dia que passa més falta fan.
Odón de Buen escrivia “Sentía la democracia y quería servir al pueblo, amaba la tolerancia y rendía culto a la fraternidad humana”. Ja fa més d’un segle plantejava la “educación de los sentimientos”. Va morir a l’exili a Mèxic l’any 1943, el seu epitafi podria ser aquest: “Nuestra religión se cifraba en una gran rectitud de conciencia, en el culto del bien, de la ciencia, de la libertad, de la justicia y del trabajo. Hicimos todo el bien que nos fue posible; no hicimos a sabiendas mal a nadie.”
Cal reivindicar la ingent tasca que fan els esplais a la ciutat i la quantitat d’hores, d’il·lusió i ganes que centenars de monitors i monitores dediquen altruísticament a fer de Sabadell una ciutat millor.
“Odón de Buen va ser, metafòricament, el primer monitor d’esplai de Sabadell i quan venia a Sabadell dormia a casa de Joan Salas Anton”
