Els moviments LGTBI han guanyat molta presència i reconeixement en els últims anys, tot i això, una de les parts més desconegudes i menys visibles del col·lectiu és el cross-dressing o transvestisme. Precisament aquest és el tema que tracta el documental EnFemme, que es projecta a Sabadell demà dimecres. En motiu de la projecció hem parlat amb la seva directora, l’Alba Barbé i Serra, i amb una de les seves protagonistes, la Judit Juanhuix, una dona transgènere que durant anys va practicar el cross-dressing.
D’on sorgeix la idea de fer aquest documental?
Alba Barbé Serra: El documental parteix de quatre anys d’investigació prèvia. Això és el que fonamenta el contingut, la seva profunditat i familiaritat. Jo havia fet una tesi doctoral en antropologia sobre el club EnFemme i al voltant de la pràctica del cross-dressing. Després de molt de temps d’estar amb les membres del club surt la idea de fer-lo. Per mi, una de les coses principals que estructura la pràctica del cross-dressing és el secret. El secret públic, allò que tothom sapperònoespotdirnies pot donar a conèixer. És una pràctica temporal i reversible, a diferència dels trànsits transsexual, que fas un trànsit irreversible cap a una direcció i un canvi. Per la seva banda, el cross-dressing i tota la seva gestió funciona a partir del secret.
I tu, Judit, què vas pensar en el moment que es va plantejar fer un documental sobre el tema?
Judit Juanhuix: Primer vaig pensar que es tractava d’una idea revolucionària i contracultural. I també vaig pensar en com podia influir en la meva vida personal. En aquella època jo encara estava dins l’armari. El fet d’aparèixer en un documental que podia arribar a tenir força repercussió em va generar por, realment.
Decidir participar en aquest documental et va fer replantejar explicar-ho abans al teu entorn?
J.J: Vaig acceptar per dignitat. Perquè ja n’hi havia prou. Jo no feia res dolent, per què m’havia d’amagar d’una cosa que jo era? Ja tenia pensat que ho havia d’explicar. Vaig pensar que un cop sortís el documental jo ja hauria fet aquesta evolució per afrontar el gran repte de donar-me a conèixer tal com sóc.
Com va ser la rebuda del teu entorn quan ho vas explicar?
J.J: La meva sortida de l’armari va ser molt esglaonada i per àmbits. M’arriscava a perdre-ho tot, i el fet de fer-ho esglaonadament em va ajudar a aprendre dels possibles errors en un àmbit per no fer-ho en un altre. Sortir al documental és un reforç, no només per mi, sinó per tothom qui practica cross-dressing, per ajudar a fer entendre que realment aquest fenomen no és transitori o particular.
I com ha estat la participació en el documental?
J.J: Un dels punts que m’ha agradat més del documental és que no ens tracta com a trans o transvestits, sinó com a persones. En el documental no veus una persona trans, sinó una persona que a més té la condició trans.
Judit, en quin moment vas començar a practicar el cross-dresing tu?
J.J: Tard. Perquè el problema a l’inici és identificar-te com a transvestit. Hi ha un punt en què no entens gaire qui ets, perquè t’agraden les dones… Però llavors per què tens dubtes en la teva identitat de gènere? A més, després d’identificar-me havia de conèixer què m’agradava i què no. Era un món nou a explorar i havia de tornar a conèixer qui era. També s’ha de superar la culpabilitat de no complir les espectatives socials que et marca el gènere assignat. Quan ho superes vas trencant barreres.
Quin pes té per tu el club EnFemme?
J.J: Jo sóc filla d’EnFemme. Jo i moltes altres noies. Ha estat un punt d’inflexió, et fa empoderar i et fa veure que allà cap on portes la vida no és un fet excèntric, ni una caverna, simplement és un gènere no reconegut a la societat.
Quin pès creieu que pot tenir el documental per la gent del col·lectiu?
A.B: Crec que el dia que el documental es vegi per tv3 serà un punt d’inflexió per la comunitat cross-dressing a nivell nacional. Perquè sortirà a la llum una cosa que ha estat molt oculta per la pròpia gent trans i dels moviments feministes, que no coneix la realitat de la gent que practica el transvestisme
