Cada primer dilluns de mes des de fa mig any els iaioflautes sabadellencs es reuneixen davant la plaça Sant Roc per exigir al Govern unes pensions dignes. Entre les seves principals reivindicacions es troba la revalorització de les pensions amb l’IPC, i aquesta petició ja és una realitat després que Pedro Sánchez hagi aprovat aquest canvi en una de les seves primeres mesures de pes des que va arribar al govern. Va ser en el marc del Pacte de Toledo que el passat dimarts tots els agents van mostrar la seva disposició a vincular l’augment de les pensions a l’IPC, o fins i tot més enllà en èpoques de bonança, tot i que han deixat obertes altres possibilitats per a èpoques de recessió. «És imprescindible el retorn al consens amb el Pacte de Toledo i que s’escoltin tots els agents socials i econòmics», assegura a D.S. Enrique Rodríguez, Secretari General de CCOO del Vallès Occidental. La reforma deixa enrere el sistema ideat el 2013 durant el govern de Mariano Rajoy, que vinculava la revalorització de les pensions als ingressos de la Seguretat Social, així com la pujada anual del 0,25%, que els sindicats van batejar com a «pujada de merda», que va ser aplicada pel govern de Rajoy des de 2014. «La revalorització de les pensions amb l’IPC tindrà repercussió directa a la butxaca de tots els pensionistes, fins i tot els que cobren la pensió màxima», explica Rodríguez, «tot i que cal reinventar el sistema i donar-li viabilitat a llarg termini».
El mercat de treball
En aquest sentit, Núria Aymerich, secretària general del Gremi de Fabricants i del CIESC, assegura que «empreses i treballadors ja fem la nostra feina i cal que els diferents grups polítics arribin a consensos per garantir les pensions». Pau Miret doctor en sociologia de la UAB i autor de La quiebra en el sistema público de pensiones: ¡no en nombre de la demografía!, explica que «el sistema públic de pensions és totalment viable per raons demogràfiques, però el problema és com està estructurat el mercat de treball». És a dir, no falten treballadors, falta treball. Actualment, doncs, hi ha població activa suficient per fer front a les pensions. En aquest últim punt coincideix també Enrique Rodríguez, que considera que «la precarització del treball i la devaluació de fa perillar el sistema públic de pensions i cal fer créixer el mercat de treball al ritme del creixement econòmic». Aymerich afegeix que «el govern ha de potenciar l’educació i el coneixement per crear més treball de qualitat i persones millor formades».
El sociòleg alerta que el problema de les pensions arribarà al seu moment culminant quan la generació del baby boom, els nascuts entre el 1960 i 1970, hagin de cobrar la jubilació, perquè son generacions molt nombroses en contrast a les dels 80 i els 90. Miret explica que aquest es tracta d’un problema que ja és una realitat en països com França o Itàlia, que van viure el boom generacional deu anys abans que Espanya.
Les xifres
Els pressupostos generals de l’Estat (PGE) destinen només un 11% a les pensions, una xifra que està per sota de la resta d’estats europeus. França, per exemple, hi destina un 15% i Itàlia, un 16%. Es tracta d’una xifra molt baixa tenint en compte que l’Estat espanyol està set punts per sota de la pressió fiscal mitjana, segons Rodríguez.
A més, alerta que «cal combatre l’escletxa salarial de gènere», que en el cas de les pensions ascendeix al 38%. De la mateixa manera, denuncia que el frau fiscal degenera molt el sistema, que en el cas espanyol arriba als 90.000 milions d’euros.
