[Per Albert Solé Bonamusa, periodista i director del D.S.]
Avui vull parlar d’un cas concret que li ha passat a un familiar proper. No vull fer-ne una causa general. Faré un retrat dels fets. Intentaré no posar-hi implicació personal. Va passar al Taulí.
Aquest familiar dimarts es va trobar malament, amb els mateixos símptomes que algunes vegades anteriors, una de les quals va fer que passés una nit en observació a l’hospital. Per tant, es va espantar. Ella té un problema crònic i des del Taulí la van incloure en un programa per provar un nou medicament. És a dir, té un seguiment mèdic més gran que altres pacients. Dimarts va trucar al metge que la porta per explicar-li que es tornava a trobar malament, i aquest li va dir que anés a Urgències i que llavors ell baixaria a veure-la. Ara, aparquem el cas d’aquest metge fins al final.
Va agafar un taxi i es va plantar a Urgències. Va passar el primer triatge, on va explicar que està en un programa per provar un medicament. La van fer tornar a la sala d’espera, on va veure a les pantalles que podien tardar dues hores en atendre-la. Paciència. Estant a la sala d’espera amb el seu marit, es va començar a marejar i una dona va avisar una infermera. Al cap d’un estona -em diuen els familiars que 10 minuts, però a vegades això és una percepció subjectiva- va arribar un zelador, no una infermera, i es va endur aquest familiar amb una cadira de rodes cap a dins. El seu marit va pensar que se l’enduien per atendre-la ja, però no va ser així. El zelador la va deixar en una butaca al costat de la sala de les infermeres. Una d’elles li va preguntar perquè estava allà, la familiar li va explicar, i va marxar. Una hora i mitja després, sense que ningú li hagués dit res en tota aquesta estona, es va aixecar per demanar que deixessin entrar el seu home, com a mínim. En aquesta hora i mitja, aquesta familiar no va tenir la sensació que a Urgències anessin de bòlit, al contrari. Va haver-hi moments amb molta gent a la sala d’infermeres parlant de les seves coses. Mentrestant, ella allà sense que ningú li preguntés un simple ‘com es troba?’. A més, quan després de queixar-se van deixar entrar el seu home, van cridar el seu nom per la megafonia de la sala d’espera per ser atesa pel metge, però no ho van sentir perquè ells estaven a dins, on no se sent la megafonia. Finalment, van poder ser atesos per una metgessa molt amable, que va reprendre a les infermeres la seva manca d’atenció.
I el metge que porta un control especial d’aquesta familiar perquè ella està inclosa en un programa per provar un medicament nou? Aquests familiars li van trucar quan van arribar a Urgències, però li van dir que ja havia marxat.
Això ha passat un dia: dimarts d’aquesta setmana al matí/migdia. No en vull treure conclusions generals. Però qui hagi viscut una situació similar, que aixequi el dit.
