Quaranta-cinc anys d’activitat i cent de simbolisme: més enllà de la seva utilitat -que, com explica el Jaume Barberà a l’edició d’avui en paper del Diari de Sabadell, no és massa-, la Torre de l’Aigua ha esdevingut un emblema per la ciutat. L’skyline de Sabadell és impossible sense la seva silueta, i s’ha convertit en el símbol més representatiu de la ciutat… però, quines personalitats hi van participar a la seva construcció?
1. Francesc Izard i Bas
Enginyer Industrial, autor del projecte d’elevar aigua del riu Ripoll, impulsor de l’obra i promotor de la idea de construir un gran dipòsit elevat. Va redactar les bases del projecte que, resumint, consistien en un dipòsit de 300 metres cúbics de capacitat, a una alçada del fons de 25 metres, per assegurar una pressió de sortida de 2,5 Kg/cm2. i unes canonades, d’entrada i sortida, de 250 mm. de diàmetre. El senyor Izard va ser el creador de la Torre de l’Aigua, i -de fet- el carrer on està ubicada du el seu nom.
2. Josep Renom i Costa
Arquitecte municipal i director del projecte. La seva mà es veu en la cúpula. Les memòries parlaven d’una alçada total de 34,5 metres. Això representava un dipòsit acabat amb una espècie de barret xinès. El senyor Renom va estilitzar la cúpula fins donar-li, a la Torre, una alçada total, sota el parallamps de 50 metres. Pel tema del formigó, va confiar en el senyor Lluís Homs.
L’arquitecte municipal i director del projecte, Josep Renom
3. Lluís Homs i Moncusí
Arquitecte, director tècnic de Construcciones y Pavimentos, S.A., l’empresa constructora. Expert en formigó armat. La Torre de l’Aigua és una de les primeres obres de Sabadell d’aquest material. Les sis primeres pàgines de la memòria presentada eren utilitzades per lloar les virtuts del formigó armat i justificar-ne el seu ús. Es mencionava que, de totxo, semblaria una xemeneia més i metàl·lica, donaria la mala impressió dels lletjos dipòsits d’aigua de les estacions de ferrocarril. Amb el formigó s’aconseguiria resistència, durabilitat i bellesa. El senyor Lluís Homs ja havia col·laborat amb el senyor Izard en la construcció dels Docks, l’actual Escola Superior de Disseny.
4. Joan Miró Trepat
Propietari de l’empresa constructora que duia el seu nom i que, l’any 1909, es va convertir en Construcciones y Pavimentos. El març de 1918, va trametre una carta al senyor Renom justificant l’augment de preu. Del pressupost inicial de 46.600 pessetes, en concepte d’obra, formigó armat, escales, canonades i parallamps, es va passar a un preu total de 104.422,70 pessetes. En la carta argumentava que, entre 1916 i 1918, els preus de l’acer, del ciment i de la fusta s’havien multiplicat per 2,15, de mitjana. La seva era una de les grans empreses del país. Un relat autobiogràfic de l’anarquista escocès Farquhar McHarg, cita, el senyor Joan Miró Trepat, com el patró dels pistolers que feien la feina bruta de la Patronal durant l’època anomenada “el pistolerisme” (1918-1923).
