Ciutat

Xavier Girbau: “D’acord: ‘Cap família sense llar’, però i la meva?”

Dues famílies, un pis. Una assegura que ocupa la casa per necessitat. L’altra, la dels propietaris, diu que s’han quedat sense lloc on viure

Fotografia a contrallum del Xavier Girbau, que en un primer moment va decidir no fer pública la seva identitat / MARCEL FERNÁNDEZ

“Estic desesperat”, diu capcot el Xavier Girbau, propietari d’un pis del barri de Gràcia. Fa més de 25 dies que no pot entrar al seu domicili perquè hi han entrat il·legalment a viure. Els ocupes són una família de sis membres: un matrimoni, un noi de 18 anys, una noia de 17, una adolescent de 14 anys amb paràlisi cerebral, i un nadó d’11 mesos que, segons diuen els ocupes, té una discapacitat.

“Em faig càrrec que la seva situació és difícil. Potser més i tot que la meva. Però jo ara no tinc on viure i també tinc fills!”, es queixa el Xavier, “si el pis fos d’un banc ho entendria. Fins i tot em semblaria bé, tal com han anat les coses. Però és que és casa meva!”. Aquests dies, ell, la seva dona i els seus dos fills menors d’edat s’estan allotjant a casa dels pares. “Cada cop que sento els polítics dir ‘Cap família sense llar’, penso: ‘hi estic molt d’acord! Però… I la meva?’”.

El Xavier va detectar que li havien entrat a casa el 31 de juliol. Acabava de posar el pis en venda i, com que tenia comprador, va decidir allotjar-se temporalment a casa dels seus pares per començar el trasllat dels mobles. Assegura, però, que anava gairebé cada dia al pis a dinar o a regar les plantes. A la casa encara hi té els seus llibres, molts mobles i, fins i tot, menjar.

“La casa estava buida”, assegura per la seva banda el Pablo, el pare de la família que ocupa el pis, “fa temps que m’havia fixat en aquesta casa i sé del cert que no hi vivia ningú. Tinc fotos de l’interior del pis del 23 de juliol i no hi vivia ningú. Si aquí hi hagués viscut algú no hi hauria entrat”. El Pablo també diu que la casa no és del Xavier, sinó del banc, i que si no és així “li embargaran aviat”. Diu que ho ha vist a Internet. En una “llista pública d’embargaments”, assegura.

El Xavier i el seu advocat neguen de ple aquest fet i han ensenyat a la policia els papers que acrediten la propietat del pis. Sí que reconeixen alguns deutes no vinculats a l’immoble, però asseguren que el pis no té cap càrrega. Només una hipoteca. “No em vull vendre la casa per enriquir-me, sinó perquè necessito els diners. Vull començar de nou en un altre apartament”, repeteix el Xavier. Amb tot, evidentment, el comprador que estava interessat en el pis ha retirat l’oferta.

El conflicte, als tribunals

El cas, complicat es miri com es miri, ja està als jutjats. El temps però, ha jugat en contra dels propietaris. Agost és un mes inhàbil per als casos civils i la resolució per la via penal encara trigarà. Fins al setembre no hi haurà novetats i, segons els experts, el cas es pot allargar mesos, o fins i tot anys.

El Xavier denuncia, però, que el seu cas no és una usurpació (el terme legal per parlar d’una ocupació), sinó una violació de domicili. I que, per tant, s’ha de solucionar per la via ràpida. Diu que el dia anterior havia estat al pis i que no hi havia ningú, de manera que no pot considerar-se que la família s’hi hagués establert. No havia passat prou temps.

Fonts dels Mossos d’Esquadra han indicat a aquest diari que serà la jutgessa que instrueix el cas qui determini si es tracta d’una usurpació o d’una violació de domicili, però que els agents que van personar-se al domicili “no van poder constatar que l’immoble fos en aquell moment la primera residència del propietari”. El Xavier, òbviament, no hi està d’acord. Per altra banda, diverses fonts han indicat que un desnonament en calent és poc comú i que aquesta va ser una de les raons per no efectuar-lo en el moment que el Xavier va denunciar el seu cas. De fet, a menys que s’enxampi els ocupes en el moment exacte d’entrar al domicili, difícilment se’ls farà fora amb celeritat.

Les entitats socials expliquen que aquest tipus de casos són cada cop més comuns. Tot i que la majoria d’ocupacions segueixen implicant majoritàriament immobles de bancs i fons d’inversió. “Existeixen màfies que es dediquen a cobrar per obrir pisos suposadament buits. Poden demanar entre 500 i 1.500 euros, o fins i tot un lloguer mensual”, explica la Sònia Lacalle, assessora jurídica del programa d’habitatge de Càritas de Barcelona, “l’alternativa en aquests casos l’ha de donar l’Ajuntament”.

Glòria Rubio, regidora d’Habitatge a Sabadell, indica que el consistori ja ha iniciat el “protocol habitual”, però que la família ocupant no ha demanat l’habitatge d’emergència. A més, els ocupes són de fora de Sabadell i els 300 pisos que l’Ajuntament té per a aquests casos estan plens. “Jo soc aquí per necessitat. He demanat pisos de protecció i no hi ha manera”, insisteix el Pablo. El Xavier, tot i que angoixat, és comprensiu: “no vull que es quedin al carrer, però jo tampoc puc quedar-me sense casa! Cal que algú ens ofereixi una solució viable per a tots. Jo ja no sé què més fer”.

Comentaris
To Top