Per Antoni Dalmases, escriptor
No crec en les casualitats. A finals de juny va arribar a casa, a Sabadell, una multa del 13 de març per anar a uns 60 km/h en un tram de sortida de Salt (Gironès) on el radar indica velocitat màxima de 50 (uns metres abans diu 30. Una abraçada, al geni que programa les velocitats. Però aquest no és el tema).
El paper deixava de marge 20 dies des de la recepció de l’avís per pagar sense recàrrec i, al cap de deu o dotze, vaig anar-la a pagar al banc. Sorpresa: em diuen que està fora de termini i hauré de pagar recàrrec (100 euros!) quan m’arribi el segon avís. M’estranyo, però com que vaig signar la comunicació en un aparell electrònic, no tinc cap document per demostrar la data de rebuda. Em toca esperar.
El 8 d’agost m’arriba un avís de correus. La multa. Hi vaig i resulta que és una de nova, igual, al mateix lloc, del mes de juny. Tot i que hi passo sovint, em sorprèn. Vaig al banc i tampoc no puc pagar-la: fora de termini. Començo a pensar coses que m’estimo més no reproduir per escrit. Telefono sense èxit al telèfon d’atenció al client que indica el paper. Al cap d’estona aconsegueixo deixar un missatge en un contestador que em diu que contactaran amb mi. Al cap de dues hores, torno a deixar un missatge. Cap al migdia, desconfiant, com que la notificació té una adreça dels emissors, me n’hi vaig. L’entitat es diu Xaloc-Diputació de Girona: carrer Major 156, de Salt. Soc a l’Escala, m’hi arribo i a la porta hi ha un rètol que diu “Ens hem traslladat al número 75”.
Hi vaig i allí hi ha una entitat bancària on em notifiquen que no soc el primer de perdre’m i m’indiquen que l’adreça és en un altre lloc, al passeig Països Catalans, carrers enllà. Hi vaig, entro; una munió de gent esperant i una guàrdia de seguretat que em comunica que avui ja no m’atendran, perquè falta mitja hora per a les dues i no donen números. En demano per a demà i diu que no me’n pot donar. Expresso una mica el que penso, sense entrar en detalls: penso coses gruixudes.
Aturo un instant el relat, per recordar al lector que jo no volia que em condonessin cap sanció, que si l’havia comès, acceptava pagar-la. De fet, tota aquesta tribulació era perquè volia pagar! I sembla que una conxorxa d’ineptes no em deixava fer-ho. Torno a casa, cap a les 3 de la tarda, diguem que poc content i convençut, com a republicà que soc, que tindrem una feinada enorme, de neteja i reorganització, si volem que la futura república sigui un lloc vivible i normal de debò.
I ho he de pagar jo?
Cap als volts de les sis de la tarda, rebo una trucada de Xaloc, interessant-se pel missatge que els havia deixat al matí. I al·lucino. Em diu que disculpi, que puc pagar a l’Escala mateix (enlloc del comunicat ni al telèfon ho deien!) o que puc fer-ho telemàticament, quan m’enviï els documents (dono l’adreça electrònica de seguida) i que els disculpi, perquè –atenció!!!– l’empresa missatgera s’havia endarrerit enviant les multes i per això havia prescrit el termini de bonificació. Quedo atordit. L’error dels missatgers l’he de pagar jo? Es disculpa de nou per no poder-me aplicar el descompte, li resulta impossible i hauré de pagar 100 euros de la primera (del març comunicada passat Sant Joan i intentada pagar a primers de juliol) i 50 de la segona (del juny i rebuda el 8 d’agost), perquè es veu que encara no han tramitat el recàrrec. Li comento només una petita part del que opino i pago per internet 150 euros: dues multes de 50 i un recàrrec de 50 més per compensar els ineptes.
Ah! I l’endemà, rebo una nova trucada preguntant-me què volia, amb el meu missatge de feia tres dies, al contestador. Devia ser del segon que vaig deixar. Fantàstica labor coordinada!!
Qui paga descansa, però jo m’he quedat amb uns quants dubtes: quantes persones han estat estafades com jo per subvencionar uns ineptes missatgers? Quantes persones s’han trobat amb uns ineptes oficinistes incapaços d’indicar les adreces bé, quan es traslladen? Qui és el responsable d’aquest desgavell? I tots cobren cada mes? I finalment: fins quan haurem de pagar i aguantar aquest exèrcit d’inútils que viuen de l’estafa i ens fan perdre temps, energies i diners? Hi ha alguna possibilitat de resoldre la incapacitat instituïda per a desgràcia dels ciutadans?
Quan un comprova com van aquestes petites coses s’esfereeix de pensar com poden anar les coses més greus. Quanta feina caldrà fer, encara, per aconseguir un país racional, lliure i normal!
