Festa Major

Què se sent dins d’una pinya?

Fa molts anys que em poso dins una pinya, però és com anar en bicicleta, un mai se n’oblida

Arribo a plaça amb la camisa verda del 1994 que encara té el color viu. Des del 1999 estava guardada en un calaix, però mai me n’he volgut desfer. Em fa una mica de vergonya, ho reconec. Em sento un d’ells, però a l’hora em sento un intrús.

M’he proposat posar-me a la pinya de tots els castells dels Saballuts a jornada de Festa Major i explicar-ne les sensacions. Sé perfectament què se sent dins la pinya d’un castell. Encara que faci molt de temps que no m’hi poso, és com anar amb bicicleta. El que no sé tant és com posar-me en un pinya d’un castell amb folre. M’hi fixo: en comptes de posar els braços a dalt, he d’agafar al casteller de davant per la faixa i acotar el cap. Bé, això a la pinya s’ha de fer sempre, però amb els braços aixecats; les espatlles et protegeixen, amb els braços a baix, el coll queda més lliure i has d’arrepenjar bé el cap sobre l’espatlla del de davant.

M’agafo les puntes del coll de la camisa amb les dents perquè no se’m facin arrugues quan caminin els castellers del flore per sobre meu. Sí, aquesta és una de les sensacions més curioses de fer un castell amb folre. De cop et converteixes en una catifa pels membres del folre. Si ells ho tenen en compte, caminen amb cura de posar bé el peu per no fer-te mal, però no sempre és així. Avui he sentit queixes de companys que tenia al costat demanar-li al de dalt que vigilés.

Encaixo l’espatlla amb el casteller que tinc a la dreta i amb el de l’esquerra per quedar ben falcat. Dono pit amb que tinc davant, però deixo un marge per poder respirar. Sembla una obvietat això, però no ho és. Si dones massa pit d’entrada, quan la pinya s’estreny, et pots quedar sense espai per inflar el tòrax…

Comença a pujar el folre i els castellers que tinc al voltant demanen més pit uns, un altre que balla massa cap a l’esquerra i que li donin més espatlla dreta… poc a poc es va assentant la pinya i el folre. Jo estic a la pinya just a fora del folre. Amb el so de la gralla sé quins pisos es van carregant. Amb els crits de la plaça entenc que s’està a punt de carregar però patint ja que se sent algun “ui”, “ai”. Però també sé que l’han carregat -o l’hem- per l’esclat de joia i aplaudiments.

Quan un castell es carrega patint, descarregar-lo és complicadíssim. I el 4 de 9 d’avui dels castellers no aguanta i cau al cap de poc que surti la canalla. El castell cau a plom, i el folre surt com expulsat per l’ona expansiva. I de sobte se’m fa fosc. M’ha caigut un casteller a sobre el cap. I sobre d’ell n’hi deu haver algun més. Ho intueixo pel pes que noto. No em puc moure. No m’he de moure. Quan un castell cau i fa llenya s’ha d’anar desmuntant poc a poc i la pinya ha d’aguantar al seu lloc sinó seria pitjor.

Quan per fi torno a veure la llum del sol, m’adono que tinc un cop al pòmul dret. Tenia el cap acotat sobre l’espatlla del casteller de davant, i quan ha caigut el castell, he impactat amb la galta dreta sobre l’espatlla del company. Res greu, només el cop. De fet, sort que estava amb el cap ben col·locat no m’ha passat res. Si arribo a cometre la temeritat de mirar el castell, les conseqüències haurien sigut molt pitjors. Un bon casteller de pinya no veu mai els castells de la seva pròpia colla, però la feina que fa és importantíssima.

Tot i la patacada, em poso a la pinya dels altres dos castells dels Saballuts, el 7 de 7 i el 3 de 8. Són sense folre i els tenen molt apamats. Es carreguen i descarreguen amb solvència.

Surto de la plaça content malgrat la caiguda. He recuperat unes sensacions que tenia guardades en un calaix de la memòria de què se sent dins una pinya. Aquella escalfor humana. Aquella suor. Aquella calor. Aquella pudor de peus… Aquella satisfacció d’haver construït una cosa entre tots, i on cadascú és imprescindible.

Subscriu-te gratuïtament al butlletí ‘Bon dia, Sabadell’

Comentaris
To Top