[Per Salut Renom, professora d’ESO i Batxillerat]
Divendres passat vaig tenir la sort d’assistir a un sopar d’exalumnes. Aquesta promoció la vaig tenir gairebé quatre anys, i amb tot aquest temps els acabes coneixent molt. Va ser bonic, molt bonic. I és que una de les coses més gratificants de ser professor és retrobar-te i gaudir d’una estona amb els alumnes que ja s’han fet grans, i que han deixat enrere l’estimada adolescència que vam compartir.
Aquests retrobaments desvetllen molts records: et venen a la memòria anècdotes i moments que havies desat en algun racó, i els tornes a veure de petits. És emocionant, i també ho és el procés que ha fet la majoria. M’emociona, no tant per les feines que fan o deixen de fer, que també, sinó perquè en la conversa t’adones que recorden paraules que els vas dir, o que hi ha escrits que encara guarden.
Segur que hi ha un puntet de vanitat però, d’una manera o altra, perceps agraïment. I aleshores, es reafirma el sentit de la nostra feina: acompanyar els alumnes en aquest moment clau de la seva vida, en el seu procés d’aprenentatge acadèmic i personal. Aquesta perspectiva t’ajuda a estimar la teva feina i a encarar-la amb molta més empenta, especialment ara que preparem un nou curs. Un altre!
La primera setmana l’escola s’organitza i els professors ho volem tenir tot a punt. Ens esforcem molt a planificar, malgrat que sabem que, al llarg de l’any, els plans s’han d’ajustar a la realitat: als ritmes de classes, als climes de l’aula, a les situacions personals i a un nombre infinit d’interferències, que ens faran fer girs i més girs. L’art de l’adaptació, sense perdre l’objectiu pedagògic, a les personetes que tens davant. Cada any el mateix, cada any diferent.
El primer dia que arriben els alumnes, les aules s’omplen de somriures i abraçades. Paraules divertides i carinyoses. Alguns et saluden alegrement; altres potser també ho voldrien fer, però la seva timidesa els ho impedeix, i només et miren i amb aquesta mirada ja t’ho diuen tot. També hi ha els que fugen dels professors; sí, també n’hi ha! Els adolescents són així. Així de fantàstics, així d’enigmàtics, així de contradictoris. I no tots ho reconeixen, però en el fons, després d’unes vacances d’estiu tan llargues, se senten contents de començar un nou curs.
I, si tot va bé, d’aquí a uns anys, soparem plegats amb alguns d’ells, i es desvetllaran més records i anècdotes d’un temps bonic, complex i important, que havíem desat en algun racó de la memòria.
