[Per Josep Abad Sentís, historiador]
Les Jornades 2018 Nomenclàtor van aplegar una dotzena d’historiadors, sociòlegs, geògrafs i periodistes que han reflexionat sobre el valor del nomenclàtor, els criteris pels quals s’ha de regir, com cal gestionar aquest valor patrimonial i, pel cas de Sabadell, si cal fer-hi canvis. El divendres hi van participar reconeguts intel·lectuals com Salvador Cardús, Montserrat Duch i Vicenç Villatoro. Cardús, entre moltes d’altres reflexions, exposà que “si volem que el nomenclàtor –format per al·luvió– sigui consistent és normal que la seva revisió generi conflicte […] i esdevé un debat de poder; qui el té ja no té crisi d’identitat.” Montserrat Duch, lúcida i directa, digué del nomenclàtor que és “un inventari de figures de poder, elitista, sexista, en què predomina el sagrat vers el profà, així com una visió colonitzadora d’Espanya”, i que “si volem posar noms de col·lectius infrarepresentats, com que la ciutat no creix, n’haurem de treure d’altres, i posar-los al centre de la ciutat.” Villatoro afirmà que “l’espai públic no és consens, és dissensió, terreny de joc, incoherent” i que no es tracta d’un espai neutral sinó plural.
Jo mateix, autor de l’informe sobre el nomenclàtor de Sabadell encarregat per l’Ajuntament, vaig participar-hi exposant els criteris per elaborar un nomenclàtor establerts per les administracions i per reconeguts historiadors. Informe que va generar una falsa i interessada polèmica ara fa un any, cosa que sorprèn si pensem que té com a punt de partida els criteris elaborats pel Gabinet tècnic de l’Ajuntament l’any 1983 –en ple mandat del PSUC i just dos anys després de l’intent del cop d’Estat–, i aleshores ningú va dir res…
Encara avui dia ens trobem que, en contra d’aquests criteris i dels criteris per a la toponímia d’àmbit municipal (2006), i en detriment dels referents culturals propis, en l’àmbit històric, hi abunden noms que representen mites de la història espanyolista; en l’àmbit geogràfic, ens trobem amb una sobrerepresentació de muntanyes, rius, pantans i ciutats castellanes; en l’àmbit cultural, refermem que “al costat d’escriptors, pintors… reconeguts internacionalment, com Cervantes, Quevedo, Velázquez… n’hi ha d’altres (…) que no justifiquen la seva incorporació al nomenclàtor.” A això es refereix el “model pseudocultural franquista”.
Pensem que la polèmica ha estat promoguda per mitjans de comunicació que volien generar-la a base de vessar mentides i manipulacions sobre l’Informe-balanç del 2017 –per exemple, enlloc s’hi diu de retirar cap placa– i els criteris que s’hi exposaven; amb l’únic objectiu, a un mes i mig del referèndum de l’1-O, de generar malestar i divisió ciutadana. Una polèmica feta amb arguments polítics, no científics i històrics, que hauria estat d’agrair. La pressió mediàtica no pot paralitzar el debat i la revisió en profunditat del nomenclàtor. Cal que els nostres representants polítics que s’han plantejat aquest debat vencin pors i prenguin una actitud decidida i ferma.
Fer un resum de totes les reflexions que varen exposar-se en les tres taules rodones del dissabte allargaria en excés l’article. Tampoc és aquest el meu objectiu, sinó constatar i denunciar, perplex, l’absència de representants polítics de tots els colors en aquestes Jornades; amb l’honrosa excepció de l’assistència i participació com a públic de membres de l’Entesa per Sabadell, l’alcalde i la regidora de Cultura.
Com a ciutadà sabadellenc em sento decebut. Tinc la sensació que l’opinió formada d’especialistes i el debat ciutadà que hi va haver no interessa gens ni mica als nostres representants públics que, això sí, després s’omplen la boca “d’escoltar la ciutadania” o s’esquincen les vestidures. Quina opinió formada podran donar quan participin en la taula del nomenclàtor i prenguin decisions en el ple? Els criteris amb què ho facin seran tècnics o només ideològics i polítics?
