[Per Albert Solé Bonamusa, periodista i director del D.S.]
Un advocat m’ha dit aquesta setmana: “Avui has presenciat com funciona el mercat persa dels jutjats”. Per qüestions personals aquesta setmana he anat a la Ciutat de la Justícia per assistir com a testimoni en un judici que no es va arribar a celebrar. Era el primer cop que hi anava i no vaig poder evitar connectar el xip de periodista que porto a dins.
Només arribar, la jutgessa va demanar a l’advocat de la part demandada i la demandant que entressin amb ella sols a la sala de vistes. El procurador ens va explicar als que estàvem fora que aquella jutgessa té un tarannà pactista i que evitaria el judici. Uns vint minuts més tard van sortir. L’advocat de la defensa va apartar-se per parlar per telèfon, i el de la part demandant es va apropar als querellants, al meu costat.
“La jutgessa no ho veu clar i ens ofereix que pactem. Si accepteu només una part ara, ho tindreu segur, i si ho voleu tot, ho recuperaríeu d’aquí a un any i mig, amb el risc de perdre-ho tot”. Els meus amics es van quedar amb cara de pòquer. “I ara què fem?”. Un altre testimoni els deia xiuxiuejant la dita castellana “más vale pájaro en mano que ciento volando”. Els meus amics van seure a parlar a soles…
Mentrestant, l’advocat m’explicava això que els jutjats sovint es transformen en mercats on es regateja de la manera més antiga que hi ha. Per sort, als meus amics no els hi anava el patrimoni amb la decisió que prenguessin, però estic segur que a molta gent sí, i plantar-se davant d’una decisió com aquesta –o n’acceptes 20 ara, o segueixen amb el plet per aconseguir-ne 50 i pots quedar amb res– deu ser una situació duríssima.
No podia evitar pensar en els concursos de televisió aquells on et plantegen el dilema de plantar-te amb un premi petit o arriscar-te a perdre-ho tot per aconseguir el premi gros. La vida no hauria de ser un concurs. L’advocat també em va dir que aquest tipus de regatejos en els judicis com el dels meus amics no és res comparat amb els que es produeixen en els casos de divorcis. En aquests, al mercat persa es negocia amb fills, habitatges i custòdies, i agafa tints dramàtics.
Com a cua final. Mentre esperàvem fora de la sala, al passadís feia molta calor. Li vaig demanar a una funcionària si podia obrir alguna finestra perquè corregués l’aire i em va dir que no. “Les finestres estan tancades amb clau, per evitar suïcidis”. Glups. Ah. Els meus amics van acceptar el pacte.
