[Per Jordi Serrano, historiador i rector de l’UPEC]
SÍ
L’Ajuntament debat una proposta de canviar el nom de la plaça Antoni Llonch per U d’octubre. M’hauria agradat que el govern hagués fet una proposta global de nomenclàtor a les jornades que va organitzar la setmana passada. Quedo sorprès que es canviï abans la plaça Llonch que la Marcet. A Espanya no hem tingut una dreta antifeixista, com han tingut fins fa poc uns anys a Itàlia, Alemanya, Anglaterra o França. Tampoc l’hem tingut a casa nostra.
En general, el debat sobre el franquisme el fan avui els fills dels que van viure la guerra. Una part són fills dels franquistes que volen justificar els pares. Un intent que es pot entendre des de l’estima familiar, però inútil des de l’òptica històrica i política. A més, ningú escull els pares. El judici moral que hom fa sobre el franquisme a la ciutat ha de venir de la intel·ligència i no dels sentiments. Al final, a Sabadell hi va haver milícies antifeixistes, comitès antifeixistes, i hi ha massa gent que diu que no hi va haver feixistes.
A Sabadell vivim uns temps de confusió. Com ens explica Josep Fontana amb una cita de Kant de l’any 1766: “El parloteo metódico de las universidades no es a menudo más que un acuerdo para eludir mediante una semántica cambiante una cuestión difícil de resolver”. En realitat hi ha una pretesa elit cultural sabadellenca que respon més al passat que al present que fins ara ha hegemonitzat el discurs sobre la memòria. Escriuen amb tinta indeleble les seves contradiccions. No és pas una casualitat que parlem de treure els alcaldes feixistes de la ciutat quan hi ha les més grans mobilitzacions ciutadanes per una república dels darrers 80 anys. Els avis republicans van patir el franquisme, els fills van callar per por, però van transmetre des de l’inconscient als nets una pesada càrrega: fer justícia. “El inconsciente reprimido es la memoria de lo que olvidamos”, escrivia Jacques Lacan.
Llonch va ser alcalde en una de les pitjors etapes de la història de la ciutat, amb presos polítics sabadellencs, amb sabadellencs torturats, amb obrers detinguts perquè no hi havia dret a sindicació ni dret de vaga, amb una ciutat caòtica amb milers de nens sense escola, amb uns nivells d’analfabetisme brutals, amb uns barris inaccessibles pel transport públic, amb la majoria de carrers sense asfaltar, sense enllumenat públic, sense zones verdes, i amb una corrupció urbanística bestial propi de les societats sense estat de dret. I tot això, a banda de Franco, deu tenir responsables i un dels principals és Antoni Llonch.
Si no traiem els noms dels franquistes sabadellencs el missatge final que es dona als nens i nenes és: si avui hi ha un cop d’estat, el millor que es pot fer és col·laborar amb el feixisme, amb la repressió i la dictadura, que el dia de demà hi haurà gent que equipararà víctimes amb botxins, i et dedicaran una plaça al centre de la teva ciutat. El debat sobre el nomenclàtor és, doncs, un debat essencialment sobre l’ètica i la pedagogia.
