Hi ha barreres difícils de superar. I viure sobre rodes és una gimcana diària: passos de vianants mal rebaixats –o, fins i tot, sense rebaixar–, establiments inaccessibles o cotxes aparcats davant de passos de vianants que impedeixen el pas són algunes de les proves que es troben les 15.368 persones que tenen la mobilitat reduïda a Sabadell.
Nadia Casares, una educadora social que va investigar les barreres arquitectòniques a Sabadell, va comprovar que en els últims anys havia augmentat la conscienciació social i s’havia incorporat a l’agenda municipal. Facilitar la mobilitat començava a formar part dels esforços urbanístics. Casares considera que “les barreres arquitectòniques defineixen la qualitat d’una ciutat”. “Cal empatitzar, hi ha canvis que no són gens difícils d’aplicar”, apunta. En aquest sentit, el regidor d’Espais Públics, Xavier Guerrero, apunta que “ara qualsevol projecte que es posa en marxa es fa garantint una bona accessibilitat”.
Queda molt a fer
“Encara queda molt per fer”. Amb aquestes paraules ens rebien Miguel Lechado, Sergio Termes i José de Heras, tres persones discapacitades de l’equip d’hoquei San Rafael de Sabadell. El D.S. va acompanyar-los en una passejada de 15 minuts pel nord de la ciutat i ens vam trobar, com a mínim, amb vuit barreres arquitectòniques –o incíviques– que els van entorpir el pas. Asseguren, però, que la pitjor barrera és la manca de sensibilització. “No hi ha dia que no et trobis amb cotxes mal estacionats i amb paraules pejoratives”, lamenta De Heras.
Sergio Termes viu a Barcelona i assegura que la capital catalana no té res a veure amb Sabadell. “La sensibilització envers les persones discapacitades és molt major, i els serveis ciutadans i urbanístics es presten atenent en tot moment a l’accessibilitat”. Una de les principals crítiques a la capital vallesana és el servei d’autobús urbà. Si bé és cert que tots els vehicles ja estan adaptats, “el seu manteniment deixa molt que desitjar”, apunta Termes.
Miguel Lechado ho corrobora, i assegura que “en la meitat dels casos la rampa automàtica està espatllada i la solució que ofereixen els conductors és esperar un altre autobús”. Lechado i Termes proposen dues alternatives tan bàsiques com un bon manteniment o una rampa manual. “Aquestes no fallen”, sentencia Termes.
Montserrat Garcia, responsable d’accessibilitat de la Federació Ecom, recorda que la llei catalana de Discapacitat obliga el municipi a assumir el manteniment dels sistemes d’accessibilitat dels autobusos. Garcia argumenta que “la manca de transport públic accessible afecta la vida laboral de les persones discapacitades”. Però no només cal adaptar les infraestructures, sinó també fer una bona gestió de la informació. “Els horaris de trens adaptats, en molts casos, estan mal indicats i passen d’hora en hora”, apunta.
Una millora recent
Tot i que queda un llarg camí al davant, els tres jugadors del San Rafael reconeixen que hi ha hagut un canvi molt destacable a Sabadell els últims anys. “La plaça Espanya abans era el clar testimoni de la manca d’accessibilitat de Sabadell”, explica Sergio Termes, que havia d’agafar un autobús en sortir de Renfe per poder arribar al Pavelló Nord. “Ara s’ha convertit en la zona més accessible de la ciutat, juntament amb el passeig de la Plaça Major”, considera Lechado. Celebren també l’habilitació de la Bassa i l’estació de Renfe Centre, però continuen queixant-se de les voreres en mal estat o sense rebaixar.
Miguel Lechado necessita una rampa de fusta per poder accedir als bars que sovinteja. Un dels problemes diaris de les persones amb discapacitat física és l’accés a la gran majoria de petits comerços. Montserrat Garcia recorda que el 4 de desembre del 2017 va acabar el termini de quatre anys que preveia la llei d’Accessibilitat estatal perquè tots els edificis, públics i privats, s’adaptessin i fossin accessibles per a les persones amb discapacitat. Catalunya, però, que en té competències, va allargar aquest termini. I en tot cas, la llei no deixa gaire clars els criteris sancionadors per a qui no s’hagi adaptat. Pel que fa a tots els edificis nous, l’adaptació és obligatòria, però Garcia critica la manca de control en l’obra privada i, fins i tot, en la pública per part dels consistoris.
L’habitatge i l’entorn
L’habitatge és, juntament amb la mobilitat urbana, un dels problemes estructurals. Lechado recorda que necessita una rampa per entrar a casa els seus pares. “L’accessibilitat en un habitatge no es redueix únicament a fer rampes o col·locar ascensors”, explica la responsable d’accessibilitat d’Ecom. “Hi ha molts aspectes que sovint es descuiden, fins i tot quan es tracta d’habitatges pensats específicament per a persones amb discapacitat”, apunta. Es refereix a l’alçada de molts mecanismes i aparells, la sortida als balcons, terrasses o lavabos. A Ecom, les màximes consultes tenen a veure amb l’espai comunitari.
L’entorn és també un element clau. “No serveix de res adaptar l’edifici si a l’entrada ensopegues amb una vorada”, apunta Termes. Montserrat Garcia considera que hi ha molta desigualtat territorial i que les capitals de comarca es troben per davant de la resta de municipis en aquest aspecte. “Més d’un cop hem caigut per culpa de l’incorrecte manteniment de la via pública”, asseguren.
A Sabadell no hi ha un pla concret previst per millorar l’accessibilitat. Tot i això, “s’ha estudiat arreglar els desnivells de l’avinguda Barberà”, explica Xavier Guerrero, que tindria un cost de 250.000 euros. També està previst fer el mateix a la ronda de l’Ebre o el carrer Aribau.
Sabadell té un element clau, segons Garcia: l’orografia és bona, plana i equilibrada. Aquest és un dels aspectes que pot atraure l’atenció de persones amb problemes de mobilitat i convertir-se en un bon incentiu per construir-hi edificis adaptats.
