[Per Marc Basté Alujas, Editor del Diari de Sabadell]
Quan fa uns mesos estudiava comprar el D.S. amb un grup d’amics i empresaris locals, vaig fer un petit sondeig entre familiars i coneguts, una radiografia informal de la vitalitat de la ciutat. Tots ells –sabadellencs de soca-rel, com jo mateix– em van dir el mateix: Sabadell va per bon camí, es nota l’energia, la ciutat va ben encaminada…
Aviat vaig saber que mentien. El primer article d’opinió que vam publicar al diari en la nova etapa es titulava ‘Sabadell perd pistonada’ i el firmava el CIESC. Tots en coneixem el contingut: les coses no van bé. Una setmana després, l’alcalde Serracant reconeixia a la Cambra de Comerç que no hi ha model de ciutat per a Sabadell. Són dues pinzellades d’un diagnòstic acceptat acríticament, que genera un pessimisme que –a la vegada– retroalimenta l’atonia econòmica i l’absència de model: el cicle descendent no sembla tenir fi.
El pessimisme resignat guanya arguments cada dia: que si l’Aliança Francesa, que si la Bosch i Cardellach, que si el Museu del Gas… un declivi lent, inevitable. Els sabadellencs bevem cava a la coberta del Titànic, queixant-nos i criticant l’Ajuntament, els empresaris, el Bustos, el Farrés o, forçant la màquina, el Llonch o el Marcet… Enmig de la negror, no puc evitar preguntar-me: què ha de passar a Sabadell perquè reaccionem d’una vegada? Cal un terratrèmol? O que desaparegui d’un dia per l’altre la font d’ingressos de la ciutat, com a Avilés amb la mineria o a Eindhoven amb Philips? Cal que se’ns annexioni Barberà del Vallès?
Dilluns passat, a la Fundació per la Indústria se celebrava la Jornada de Resiliència Urbana, impulsada per Joan Casanovas –patró de la fundació i un empresari molt compromès amb el futur de la ciutat–, on em van fer l’honor de deixar-m’hi participar. He de confessar que, després de mesos cercant punts de llum, aquest dilluns vaig recuperar l’esperança. Un centenar de persones –dones i homes de pes, autèntics ‘influencers’ locals– van ser tot el dia al Gremi digerint lliçons de transformació urbana, amb exemples, xifres i casos d’èxit. Sento que Sabadell va passar a l’atac i va començar a pensar més en l’estratègia que en el diagnòstic. Aquesta transformació positiva que ha de preparar la ciutat per recuperar el creixement i el lideratge regional només serà possible si es donen unes condicions que hem de provocar.
Identitat. Hem d’abraçar amb orgull la nostra identitat i la nostra història. Sabadell és ciutat de treballadors, d’emprenedors, d’innovadors. Hem de reaprendre d’on venim, qui som, què hem aconseguit entre tots i quines són les nostres fortaleses.
Lideratge i ambició. La clau de volta: un lideratge sòlid, modern, col·laboratiu, coherent i ambiciós. Especialment ambiciós. Sabadell mereix un lideratge que dignifiqui el present i l’arrossegui a construir un futur esperançador.
Col·laboració públicoprivada. Parlo d’un lideratge compartit, integrat per totes les parts (govern, empresaris, universitat, entitats culturals, tercer sector…) i construït al voltant d’un projecte comú per la ciutat, del qual tots compartim l’estratègia i les grans línies d’actuació.
Idees i projectes. Creativitat, innovació, tecnologia i sostenibilitat. Sabadell és un diamant embrutat, polim-lo i aprofitem tot el que tenim. I tenim molt: la proximitat amb Barcelona, la B-30, unes comunicacions magnífiques, l’aeroport, el Parc Taulí, la UAB, l’esport, el rodal, un Ripoll desaprofitat, una pila de patrimoni pendent de destí, la col·lecció tèxtil Antoni de Montpalau –la més gran de l’Estat–…
Finalment, una promesa: tant personalment com des del Diari de Sabadell, mentre en sigui l’editor, abandonem la fase de lamentacions. Entrem en una nova etapa en què donarem veu i cobertura a totes aquelles iniciatives i projectes de futur que ens encaminin la ciutat a aquesta reinvenció urgent i necessària.
