[Per Joan Reixach, empresari i emprenedor]
Quin poder tenen els italians. Agafes el cotxe de Torí a Venècia i et trobes amb uns centenars de quilòmetres plens d’indústria i activitat de valor. Aquesta zona del país té aproximadament el 60% del PIB del global de la nació. Passa el mateix de Londres a Manchester, però menys recomanable per als mals conductors com jo. Després d’un bon grapat de milles i de conduir amb pluja per l’esquerra amb el volant a la dreta i amb un trànsit frenètic, acabes esgotat i entres derrotat a les reunions de feina. No feu mai aquest trajecte.
Tornant a la Itàlia septentrional, dir que quina enveja fa veure com les seves empreses gaudeixen amb orgull del segell de made in Italy, i com s’ajuda i s’aposta per elles. No hi ha programa polític seriós que deixi de banda la seva indústria i els seus emprenedors. Viuen en una perpètua reinvenció.
Si no existissin temes legals pel mig, entenc que nosaltres potser no sabríem què posar de gust després del made in…, uns hi posaríem Catalonia i els altres, Spain, i això és un primer problema emocional i pragmàtic important que ells no tenen. Caldria trobar aquí una fórmula per tal que els nostres productes tinguin l’amor propi necessari i suport per part de tothom. Guanyi qui guanyi políticament per generar recursos socials, cal tenir beneficis, i això ho hem de fer plegats. Potser una solució no tan esbojarrada seria posar Made in Sabadell.
Els italians com nosaltres van viure la migració quasi total de les produccions tèxtils i de la seda a la Xina i altres països asiàtics, però a diferència de nosaltres, van crear estil propi, moda, marques i valors. Tenen defectes com a societat, cert, potser estaran massa rendits a la moda , a les pressions socials, a les martingales polítiques i al què diran, però tenen un ric teixit empresarial propi, i disposen d’un bon cartell arreu, que llueixen amb orgull.
Per començar, caldria que des de ciutats com la nostra també tinguem cura per apreciar, o com a mínim estudiar en detall el teixit empresarial local que inverteix i competeix amb monstres empresarials dels diferents sectors on operen. Mentre tinguem empreses locals que surten, poc o molt, al prime televisiu català, amb pàgines senceres als diaris líders, i amb molt bona premsa, hem de tenir confiança i començar a crear un nou relat empresarial propi i apostar-hi.
A escala local, conec una mica el sector de la creació del joc lúdic i educatiu. A Sabadell s’han creat al llarg del temps grans firmes conegudes per tothom, que han marxat malauradament, i també ara hi ha un petit viver de moltes petites marques bones i innovadores o projectes, com Dau Apps, Urbanins o la Baralla Catalana, aquesta última molt reconeguda per la premsa i el mercat. Tenim referents nacionals del sector com en Toni Serradesanferm, prestigiós coneixedor i creador de mecàniques de joc, il·lustradors premiats com en Christian Inaraja, professor de l’escola Illa. També tenim universitats com la UAB (recordem que tenim un campus a la ciutat) que aposta pel joc com a eina de suport als educadors, i guanyadores de premis de jocs de medi ambient com la Marta Riudavets i la seva empresa Cactus Seny Gràfic.
Aquests només serien uns exemples força desconeguts, per no dir ignorats, de les potencialitats que tenim en un petit sector en creixement. Fem com els italians, reinventem-nos; de fet, els sabadellencs sempre ho hem fet. Hem passat de l’agricultura, al segle XIX i abans, al tèxtil; del tèxtil a les finances; i de les finances a la informàtica de gestió; i ara ens tocaria trobar quelcom per ser referent, Fluidra a part, i mirar de mantenir-ho una temporada.
