[Per Antoni Dalmases, escriptor]
És a la plaça de l’estació de Can Feu-Gràcia, enorme, lluminós, reclamant en quatre llengües una aspiració humana universal: Llibertat, liberdade, askatu, libertad. És impossible no veure’l, passant-hi pel costat, anant o tornant del tren. Algú, amb un criteri que l’honora, va fer pintar un mural amb el reclam d’una de les paraules que fa humans els parlants de tots els idiomes: Llibertat.
Al seu peu, cada dilluns al vespre des de ja fa uns quants mesos, s’hi apleguen unes desenes de veïns –a vegades més, a vegades menys– per homenatjar i recordar els nostres presoners i exiliats, que estan segrestats i són perseguits perquè nosaltres puguem ser lliures.
Amb el pas del temps, però, el mural s’ha convertit en una interessant mostra dinàmica que, més enllà de proclamar el legítim desig de ser lliures, explica força clarament el món en què ens toca viure. Algú, amagat en les ombres, l’ha embrutat amb gargots furiosos i hi ha pintat una bandera que vol ser la contraposició, la resposta al que s’hi ha escrit en català, gallec, èuscar i espanyol. Amb la intenció d’anul·lar i respondre al nostre clam groc resplendent, hi han guixat un esvalotat “Viva España” per duplicat, voltat de lletres enya, que es veu que els singularitzen.
És curiós i significatiu, que s’hagi intentat –a més, sense cap èxit!– tapar la paraula llibertat amb aquesta consigna. Impressiona, sorprèn i, si jo fos espanyol m’avergonyiria molt que s’intenti tapar, posar al damunt i oposar amb aquesta vehemència de cal·ligrafia desmanyotada, la vida d’Espanya a la llibertat. Que per victorejar el teu país hagis de trepitjar, destruir, embrutar la llibertat és tota una declaració de principis, una confessió d’impotència irracional i una renúncia a situar la proclama en territori humà. Espanya està per damunt de la llibertat, vol tapar-la, estigui escrita com estigui escrita, fins i tot quan, com al mural de l’estació, està escrita també en el seu idioma, cosa que ja situa els autors d’aquesta resposta troglodita al nivell més baix dels habitants d’aquest planeta: ara tothom qui passa per allà no només pensa que són una pobra gent, desproveïda d’idees constructives (només apareixen per destruir el que els altres pinten), sinó que tothom sap que victorejar Espanya equival a negar i embrutar la llibertat amb poca destresa, sense cap sentit de l’estètica i recursos limitadets. A més de ser individus que no estimen ni la gent ni el país on viuen, que odien intensament els seus veïns, que els voldrien fer desaparèixer, per establir-hi el buit mental que ells habiten. Són així, gent frustrada amb complex d’inferioritat, i no s’hi pot fer més; per això embruten, menteixen, xulegen i insulten. Tristes vides dedicades a no deixar viure…
Hi ha altres murals –un de preciós i ben gran, a la paret d’un pàrquing, al passeig de Can Feu, a tocar de la carretera de Terrassa– que s’han intentat reparar, després del pas dels ambaixadors de l’odi que els taquen. Però aquest de la plaça de l’estació s’ha decidit, amb molt bon criteri, deixar-lo amb la petja dels excitats esclaus esclavistes, perquè es vegi amb qui ens les havem.
Davant d’aquestes accions, cal mantenir la calma i maniobrar amb intel·ligència. El sentit de l’humor –un dels elements que ens fa humans davant els rabiosos irracionals– és un bon antídot. A pocs metres d’aquest mateix mural, segurament els mateixos infradotats, van reproduir l’eslògan franquista del 39: “Arriba España”. I algun veí astut hi va afegir la resposta: “Doncs avisa quan sigui aquí, que me’n vaig!”. Al cap d’unes setmanes, l’amo de la paret ho havia esborrat. Però les idees i els sentiments no s’esborren. Així doncs, el nou any comença amb el crit de sempre: Visca la llibertat!
