[Per Marc Basté Alujas, Editor del D.S.]
El que recordo de l’Antoni Farrés li dec a la Maria Basté, la germana gran del meu pare i la meva padrina, regidora per Convergència des de l’any 1987 fins a la seva mort, als 55 anys, el 4 de gener del 1991. Ella és un referent imprescindible a la meva vida i quan em va tocar escriure un article sobre Farrés, el seu record va ocupar tot l’espai.
Professora Mercantil per l’Escola de Comerç, quan la Maria va enviudar amb 34 anys, i tres fills de 10, 9 i 3 anys –la Mequè, la Ciel·la i l’Andreu–, es va haver d’inventar una vida professional i un projecte familiar pràcticament de zero. No només ho va fer amb un èxit absolut, sinó que amb la seva energia expansiva també va arrossegar gran part de la família a les seves aventures.
Ella és la persona més emprenedora, més positiva i més lluitadora que he conegut mai. També la més generosa i la més divertida. De petit admirava la seva capacitat de projectar plans excitants, d’envoltar-se sempre d’amics interessants i de fer de la família el centre del seu món. Des de molt petit, ella sempre em tractava com un adult i donava un contingut especial al temps en família.
Quan vaig saber que aniria a la llista de CiU a les municipals del 1987 jo tenia 12 anys i em va semblar el projecte més important del món. Així és com vaig conèixer la política local: amb els ulls d’un nen embadalit per les gestes de la seva heroïna. Sortir escollida regidora va ser un regal per a ella i per a la ciutat. Estimava Sabadell i els seus veïns i volia genuïnament ajudar. Lluitadora i apassionada com era, va dedicar a la ciutat bona part dels seus últims anys, feliçment entregada a una tasca que la fascinava.
La Maria Basté i el Toni Farrés no eren amics, però es respectaven i s’apreciaven profundament. I també es barallaven, i molt, per exigències del guió i per caràcter. Ella sovint acabava els debats amb encesos articles al Diari de Sabadell, en una tribuna que va anomenar Des de l’escó 27 (el seu seient al consistori). En aquella època, els regidors es barallaven al ple com si fos la fi del món i després esmorzaven junts al Viena i comentaven la jugada. Eren conscients que Sabadell l’estaven construint entre tots i que hi havia molt per fer, i es reconeixien mútuament la passió per la ciutat. La rivalitat política rarament passava al pla personal, per molt diferent que es pensés.
Els dissabtes al vespre, quan la Maria ens explicava les trifulgues de la setmana a la casa familiar a Sant Sebastià de Montmajor, sempre ho feia amb un somriure als llavis i cara de múrria, com volent dir: “Ens hem barallat perquè ell és alcalde i jo oposició i és el que toca, però no sé pas qui tenia raó”.
Aquella època ha acabat, i crec que ni el Toni ni la Maria acabarien d’entendre com hem arribat al temps polític que ens toca viure…
