[Per José Garcia, professor i filòsof]
A vegades, poques, lamentablement, el temps s’atura i un instant pren una dimensió fora de si mateix que ens fa traslladar més enllà del seu propòsit.
Sembla mentida que dins d’una gala en què els agraïments són més importants que el mateix premi (de fet, molts no s’aturen ni quan els fan fora de l’escenari), hàgim d’agrair a una convidada que no és del gremi, ni estava nominada, ni va obrir cap dels sobres per donar el capgròs a algú.
Entre tant soroll, vestits, glamur i ganes de semblar allò que no s’és, de cop i volta es va fer el silenci. Expectació davant el silenci… i el Cor Jove de l’Orfeó Català va començar a fer màgia. I l’escenografia i la veu de la protagonista van fer que la màgia es convertís en un moment sublim que alguns no esperaven, d’altres sí, ja que la veu en qüestió no actua perquè sí a cap lloc i cada aparició s’acaba convertint en esdeveniment. De fet, es parla més d’ella que de la pel·lícula guanyadora i, de fet, serà més mediàtica i transcendent la seva aparició que la resta de la gala.
Però el fet no és només que els pocs minuts que va estar damunt de l’escenari van transcendir la gala mateixa, el fet és que ella i les veus que l’acompanyaven (sense música, ni instruments, ni playback) i la nuesa de la seva veu fràgil van arrencar els aplaudiments més sincers i sonors de la nit.
Quan l’art és art i no dones temps a la raó i als prejudicis, la primera reacció és la que val i en acabar el seu darrer quejío tot van ser flors per a una flor. Una flor valenta i decidida i amb les idees ven clares. Atrevir-se a fer una versió de Los Chunguitos, a Sevilla, amb l’Orfeó Català darrere teu, i sent de Sant Esteve Sesrovires, no ha de ser fàcil de vendre, però el resultat final va resultar tan bell, que ningú va gosar criticar-ho, al contrari… tots els mitjans, els d’aquí i els de fora, l’han aplaudit.
I suposo que l’Orfeó Català tampoc es va plantejar el versionar Los Chunguitos, i dono per fet que Los Chunguitos estan més que contents. I també que els sevillans estan orgullosos que una catalana (Rosalia); i que una productora catalana (El Terrat); i que uns presentadors catalans (Andreu Buenafuente i Sílvia Abril) fessin possible que els Goya a Sevilla hagin donat una audiència a TVE que fa una dècada que no tenia.
De vegades, i per desgràcia, darrerament amb més freqüència, els prejudicis ens fan perdre essències… seria bo tenir més Rosalias… més moments que ens facin tancar els ulls, oblidar-nos d’allò que ens envolta i d’aquells que ens volen envoltar, i simplement gaudir, intensament i amb els cinc sentits… i si pot ser, posant més èmfasi al cor que al cap, que és on resideix l’essència.
