[Per Laura Rosel, periodista]
El judici enganxa. Des de fa dues setmanes, espero impacient que siguin les deu perquè arrenqui. Desitjo que a la sala tothom sigui puntual; escolto les qüestions prèvies; salto de dial per saber com les interpreten a una banda i l’altra; hi paro tota l’atenció quan saluden l’interrogat; aplaudeixo, m’indigno, esmeno i increpo les preguntes i respostes mentre condueixo; ho continuo fent mentre camino, amb l’auricular a l’orella; també quan connecto l’emissió en directe a l’ordinador un cop arribo a la redacció; lluito per escriure alguna cosa amb sentit mentre se m’escapen onomatopeies, mans enlaire i fins i tot algun cop salto de la cadira… De seguida trobo una excusa per parlar-ne amb els companys. Ells també hi estan enganxats, ho reconeixen i ho compartim. El camí de tornada a casa es repeteix la rutina: auriculars al carrer, ràdio al cotxe, ràdio a casa… en parlo al sopar, de viatge amb amics, fins i tot a la fruiteria mentre demano pomes i carxofes, que ara ja és època i surten molt bones.
L’arrencada del judici la vaig viure amb nervis, excitació i una fiblada d’angoixa. Sensació de ser davant d’un moment únic, d’estar a punt de viure alguna cosa que es recordarà i recordarem durant anys. Hi havia electricitat en l’ambient. Aquella energia que es transmet a través de la ràdio, la televisió i les xarxes. La Terribas i el Basté, enormes; tertulians, advocats i juristes multiplicats, redactors desplegats dins i fora del TS. Les televisions emetent en directe, amb pantalles dins la pantalla. Twitter, desbocat.
Una tensió que culmina en el moment en què arrenca el primer interrogatori, a Oriol Junqueras, que és també el retorn del líder d’ERC a les tres dimensions. He tingut la sort de fer algunes visites a la presó, en els últims mesos, i l’impacte més fort, en tots els casos, era aquest: veure’ls movent-se, parlant, interactuant, mirant-te als ulls, somrient, parlant, escoltant, picant el vidre… Després de mesos veient-los en bucle fent a peu els últims metres d’accés a l’Audiència Nacional o en imatges antigues, de quan només eren polítics i no acusats, retrobar-los tal com són ara és un xoc. Em va passar el dia que vaig visitar l’Oriol (i vaig poder enraonar amb Raül Romeva i veure de lluny Cuixart i Turull); també quan vaig visitar Turull (i vaig saludar Rull i Cuixart), i quan vaig visitar la Carme (i no hi havia ningú més que ella a l’altre costat del vidre).
Aviat (molt més del que esperava, de fet) el judici deixa de sentir-se a l’estómac i a la pell i comença a imposar-se una altra sensació. La successió de preguntes, respostes i intervencions de Marchena comença a tenyir-se d’humor negre, vergonya aliena, desemparament i incredulitat. El duel entre els que jutgen i acusen, d’una banda, i els que són jutjats, de l’altra, és descaradament desigual almenys des de dues perspectives. La primera, la del poder: qui respon és qui es juga la llibertat, i és conscient que els propers anys de la seva vida depenen d’aquelles togues que té al davant. La segona, la de la dignitat: qui respon articula un discurs ple de força, fonamentat en conceptes com democràcia, drets, llibertat, que xoca amb unes preguntes buides, que vacil·len i van errades.
Després d’aquestes dues primeres setmanes de judici, la visita de la primavera d’aquest dissabte i diumenge no podia ser més encertada. Agafar aire. Sense qüestions prèvies; ni preguntes erràtiques, ni documents número 5 del volum tercer que triguen una eternitat a aparèixer; ni fiscals amb arguments inconsistents; ni advocades de l’estat amb estratègies imprecises; ni presidents de sala que piquen la cresta fins i tot a l’apuntador.
Respirar, calibrar el pes del que ha passat en aquestes dues setmanes i preparar l’estómac i el que calgui per al que hagi d’arribar en els propers dies.
