Opinió

Passeigs d’una tarda

Una estelada sobre una bandera espanyola penjada per Ciutadans / LLUÍS FRANCO

[Per Antoni Dalmases, escriptor]

Que el judici és una farsa no crec que cap persona normal ho dubti. (Si algú no sap a quin judici em refereixo, que plegui de llegir). No hi vull perdre el temps: tractar racionalment aquests tribunals és absurd. Sento algunes intervencions i llegeixo alguns comentaris sobre les sessions. I moltes obvietats, ara que abunden els entesos en lleis i estratègies. Tothom opina i interpreta, però els meus estan presoners.

Anem guanyant, diuen els que creuen que la farsa pot ser tractada amb lògica racional. No ho sé. Jo no hi entenc, d’això. El cert és que cada dia entenc menys coses. Tinc una ràbia i una tristor vives, que les explicacions periodístiques no m’apaivaguen. Pateixo per ells, m’amoïna el seu futur que és el nostre. I m’enerva no poder fer-hi res. Però em nego a discutir i plantejar estratègies per a una condemna cuinada rere les bambolines grotesques d’una sala barroca i llòbrega al més pur estil espanyol de buidor i cartró pedra mentider. Per això, plego i em guardo tot el que sento.

Surto al carrer. Camino per la ciutat. Fa una tarda estranya, de fals hivern que cova constipats. Ni el clima, no acompanya. Banderes d’esperança a molts balcons. Banderes d’odi com a resposta. Sí, sí, tothom té dret a penjar del balcó la bandera que vulgui, i tant! Però fins que no van aparèixer unes banderes de futur, aquells no es van veure en la necessitat de plantar les banderes del passat. Se’n diu reaccionar i ho fan els reaccionaris. Vull dir que hi ha banderes de voler ser i banderes de no voler deixar ser.

Torno a casa. He passejat per fora i ara passejaré endins. Quan arribo, busco en els llibres rastres d’humanitat. (No poso la tv, perquè mentre uns m’insulten en l’idioma de l’imperio, els altres em prenen per estúpid en el meu idioma). Les lectures ajuden a mantenir-me viu, a fer-me creure que encara no estic boig. Un dels autors on he trobat consol i guia és Thomas Jefferson, el tercer president dels EUA, un home clarivident que va deixar algunes idees lluminoses del tot actuals. “Quan els governs temen la gent, hi ha llibertat. Quan la gent tem els governs, hi ha tirania”. Més clar que cent tertúlies. O aquesta que ara i aquí resulta definitiva: “És difícil delimitar la llibertat amb els límits de la llei, ja que un govern tirànic utilitzarà la llei per violar els drets dels individus”. Si fos viu, aquest home seria als calabossos de Madrid. Però els troglodites no llegeixen…

Tinc una llibreteta on anoto algunes de les idees que vull guardar, perquè m’acompanyen. Una de les darreres és del Premi Nobel de Literatura del 1976, Saul Bellow: “L’home val el que valen les coses que estima”. Què deuen valer, els individus que viuen de l’odi?

No vull cansar el lector amb les cites que arrossego com crosses, però em permetré de suggerir un llibre per sobreviure en temps foscos. Es diu Per combatre aquesta època, publicat l’any passat pel filòsof holandès Bob Riemen. Allí hi llegim, per exemple: “…l’objectiu de la democràcia és l’ensenyament, la formació espiritual, la noblesa d’esperit. La noblesa d’esperit és l’arma més important per evitar que la democràcia degeneri en una democràcia de masses en la qual la demagògia, l’estupidesa, la propaganda i les enraonies, la vulgaritat i els instints humans més baixos, guanyin cada vegada més terreny i acabin per donar a llum aquest fill bastard de la democràcia: el feixisme”.

El lector disculparà l’extensió de la cita, però trobo que defineix amb exactitud on ens trobem i per què cal lluitar per un país decent i lliure. I també, em sembla que cal dir-ho, convé fer-ho seriosament i amb el bon humor que és l’espurna que encén l’esperança tothora. Per això també, ara, m’afanyaré a continuar la lectura de Temperatura, la darrera novel·la de Francesc Trabal, esbojarrada, divertida, iconoclasta i absurda, escrita des de l’exili, potser per demostrar, també, que ni en el pitjor dels escenaris els bàrbars ens poden robar el sentit més humà, el sentit de l’humor. Això, els idiotes no ho entenen. Endavant i bona lectura, amics!

Subscriu-te gratuïtament al butlletí ‘Bon dia, Sabadell’

Comentaris
To Top