LAURA ROSEL

El 8-M de cada dia

[Per Laura Rosel, periodista]

Fa una setmana els carrers es van pintar de lila. Samarretes, llaços, globus, pancartes, pins, braçalets, cares i fins i tot, les capçaleres i els logotips d’alguns mitjans de comunicació (TV3 va acolorir el grafisme de cadena). Però aquest lila no és només un color. És l’impuls que va fer que s’aturessin escoles, instituts, universitats, transports, mitjans de comunicació, comerços i empreses privades. És el detonant que va omplir –puntualment– de dones les tertúlies i les columnes d’opinió. És l’espurna electritzant que va portar milers de persones a manifestar-se a pobles i ciutats d’arreu. És la força d’atracció que connecta mans, mirades i somriures. És la llaçada que uneix mares, filles, germanes, àvies i amigues. És reivindicació i denúncia. El lila és revolució.

Ara bé, tinguem-ho clar, la revolució que és el feminisme va més enllà d’una data, una manifestació i un manifest. El feminisme és un espai des d’on qüestionar-ho tot, és el moviment social més ambiciós de les últimes dècades. I és una lluita. Lluita per fer que les dones siguin visibles, per aconseguir els mateixos drets que els homes, el mateix sou, els mateixos llocs de responsabilitat, la mateixa distribució de la càrrega familiar. Sense paternalisme –que ja som grandetes, gràcies– ni condescendència. Igualtat d’oportunitats, de drets i de reconeixement. Lluita per aturar la discriminació i l’assetjament. Lluita perquè es respecti el cos de la dona. Lluita perquè no ens violin, ni ens maltractin, ni ens matin.

Les dones som el 52% de la població mundial i reclamem, almenys, el dret a ocupar aquesta meitat que ens pertany. A la majoria de tertúlies de fa una setmana van convidar només dones. Dos dies després, les mateixes tertúlies ja tornaven a la proporció heteroclàssica de tres homes i dues dones, o quatre i una. Segur que alguna variant de l’expressió “de cara a la galeria” va per aquí. No és que faltin veus femenines als espais de debat. És que en falten a tot arreu. Dones al capdavant de mitjans de comunicació? Una, d’entre la quarantena llarga –i em temo que faig curt– d’emissores de ràdio, diaris de paper, digitals i televisions més escoltades, llegits i vistes del país. Alcaldesses? 172 de 947 municipis. Presidentes de la Generalitat? Presidentes d’Espanya? Cap ni una en democràcia. Cal educar, cal informar i cal governar des d’una òptica de dona. Això vol dir que ja n’hi ha prou de Consells de Govern i d’Administració presidits per homes; prou de llistes electorals amb l’home de número 1 i la dona de 2; prou homes al poder; prou decisions d’homes. Se li diu androcentrisme: l’home com a mesura de tot, l’home al centre de tot.

No som conscients de com arrelat està aquest sistema masculinitzat fins que per casualitat sentim a la ràdio que fa dècades que estudiem el cos humà a partir de l’anatomia masculina. Generació rere generació, les glàndules mamàries –per citar un exemple– han estat obviades als llibres de text i al material pedagògic que es fan servir a les aules. Les implicacions que té això són tan grans i preocupants que fa por només de plantejar-s’ho. Si a Primària s’ensenya que les parts del cos són les de l’home, a les facultats de Medicina s’aprèn que determinades patologies, també. I tothom acaba interioritzant que quan sents un dolor agut al pit que s’estén cap al braç esquerre pot ser que estiguis tenint un atac de cor. Aquest és un dels símptomes de l’infart de miocardi en l’home. A les dones, el cos ens avisa que estem a punt de tenir un atac de cor amb palpitacions, nàusees, mareig i dolor d’esquena.

La medicina tot just comença a adonar-se ara del greu error que suposa haver-ho catalogat tot basant-se en l’home. Quantes dones haurien sobreviscut a un infart amb aquesta informació?

Es tracta d’acceptar que l’home ha ocupat i ocupa una posició central en el món i que això té conseqüències –sovint negatives i injustes– sobre més de la meitat de la humanitat. És l’hora d’equilibrar-ho. És l’hora de deixar de tenir l’home com a protagonista, referent i mesura de les coses. Això és el feminisme.

Subscriu-te gratuïtament al butlletí ‘Bon dia, Sabadell’

Comentaris
To Top