Ciutat

1979. La democràcia arriba als ajuntaments

Recordem com van ser les primeres eleccions municipals, el 3 d’abril del 1979

Farrés, fent cua com qualsevol altra persona en les primeres eleccions / ANDREU SEGURA (CEDIDA)

S’ha parlat, i molt, del resultat de les eleccions del 3 d’abril del 1979. Van ser les primeres eleccions municipals democràtiques que van obrir les portes a la governabilitat de les formacions d’esquerres, moltes d’elles fins aleshores il·legals. A Sabadell, el PSUC encapçalat per Antoni Farrés va obtenir un triomf indiscutible que va revalidar durant quatre eleccions més fins a l’any 1999, quan va decidir deixar l’alcaldia. Però la campanya electoral d’aquells primers comicis es van viure com un combat de carrer, mà a mà amb les altres formacions que s’hi presentaven. Aquests són alguns dels testimonis d’aquella campanya electoral.

El periodista sabadellenc Joan Brunet explica que el 1979 va arribar quan “encara prevalia el que significava la conquesta de la democràcia”. De fet, entre els partits la consigna era: “Si no em votes a mi, vota l’esquerra”. En realitat, no es partia del quilòmetre 0. Dos anys abans, el 1977, ja s’havien celebrat les eleccions constituents; l’any següent el referèndum per aprovar la Constitució; i el 1979 –abans de Setmana Santa– van tenir lloc les legislatives. Tot just un mes després, el 3 d’abril, es van celebrar eleccions municipals.

Brunet recorda que en aquell entorn polític “hi havia sobretot la perspectiva de canviar els ajuntaments, a tot arreu, però molt especialment a Sabadell, després dels darrers esdeveniments”. Amb poc temps s’havien esdevingut diverses vagues, a més de la del 1976: la dels forners o la de la Companyia d’Aigües. I abans, l’any 1973, 9.000 veïns de Sabadell van protestar contra les contribucions especials per sufragar el cost del soterrament de Renfe i construir la Gran Via. D’aquí neix l’embrió de la futura FAVS (Federació d’Associacions de Veïns). També va haver-hi la vaga de la Residència Albada per l’acomiadament dels educadors d’aquest centre. Antoni Farrés, juntament amb Manel Garriga, van ser dos dels advocats defensors dels treballadors.

L’avantsala dels comicis

L’Ajuntament d’aleshores, encapçalat per Josep Burrull, absent de l’alcaldia des de la vaga del 76, tenia un deute públic de més de 800 milions de pessetes, superior al pressupost municipal de l’època. Es va constituir la Comissió Ciutadana, donada la situació d’urgència, i a Ricard Royo, l’alcalde accidental, li va tocar lidiar amb tota la inestabilitat del moment.

En els darrers tres anys que van precedir les eleccions municipals els barris es van organitzar. A Torre-romeu va sorgir la primera associació de veïns de la ciutat. José Luis Rodríguez es va presentar a les eleccions municipals pel PSUC en la 13a posició de la llista i explicava que els veïns d’aquest barri “ens manifestaven cada dia de Tots Sants tallant la carretera que comunicava amb el cementiri”. El que destaca d’aquella campanya és l’ambient de revolta que es respirava a la ciutat, sobretot als barris. En aquest context, la campanya electoral, tal com la recorda aquest exregidor, va ser austera per manca de finançament: “Tot funcionava a base d’ajuts dels militants i els veïns”. Faltava material per fer els cartells, la majoria dels quals es feien a mà. “Hi havia molta il·lusió“, afirma Rodríguez.

Campanya a peu de carrer

La campanya del PSUC es va basar a fer molts actes de petit format; se’n feien entre 15 i 20 cada dia. Entre els militants es comunicaven per radiofreqüència “per coordinar les aparicions en diferents places de la ciutat, inclòs el Centre”, explica José Luis Rodríguez. “Jo no pensava llavors que ens anirien tan bé les eleccions, els socialistes havien matxacat molt a través dels mitjans de comunicació i nosaltres no teníem tant suport”.

Ell creu que el treball sobre el terreny, fet durant anys, i la proximitat amb els veïns va tenir la seva recompensa. “Recordem que bona part dels futurs regidors d’aquella primera legislatura sorgien del moviment veïnal”.

Per la seva banda, l’exregidor de Convergència i Unió (CiU), Marc Batlle, recorda que “la majoria dels quals ens presentàvem a aquelles eleccions érem uns pipiolos, tret dels del PSUC, que estaven ben preparats”. Batlle afegeix que el PSC també tenia possibilitats de governar, però “no tenien les idees tan clares com el PSUC”. Batlle recorda que el seu partit va aconseguir sis regidors, “crec que va ser un bon resultat”.

Joan Brunet destaca que Sabadell, a diferència d’altres ciutats, tenia dos candidats potents, Antoni Farrés (PSUC) i Manel Garriga (PSC). Els dos eren advocats, els dos estaven molt compromesos amb el procés d’oposició al franquisme. “El Toni Farrés tenia un gran avantatge, era l’advocat dels treballadors”, afirma Brunet. Una apreciació que comparteix Marc Batlle, exregidor de CiU, durant dues legislatures. Batlle afegeix que el factor ideològic comptava ben poc en aquells moments: “La gent el que volia és que els arregléssim les coses”. I el PSUC sabia per on començar. “Havien recorregut barri a barri tota la ciutat”, diu.

D’esquerra a dreta, Santiago Carrillo i Antoni Gutiérrez Díaz ‘Guti’ amb Farrés / ANDREU SEGURA (CEDIDA)

En aquells primers comicis es van presentar per primer cop en unes municipals el Front Nacional Català-ERC encapçalat per Joan Carles Doval. Doval, segurament el candidat més jove d’aleshores, ho recorda com una aventura inèdita: “Jo tenia 25 anys i em vaig deixar convèncer”. Doval feia campanya a les tardes i ho compaginava amb el programa de ràdio que presentava els matins a Ràdio Olot. “Anava cada dia a Olot a fer el programa i el meu equip de campanya organitzava els actes que havia de fer a la tarda i el vespre, era una bogeria”, explica. Joan Carles Doval treballava a Ràdio Sabadell abans, “però l’aleshores director, Joan Maria Solà, tan bon punt va saber que em presentava a les eleccions em va acomiadar”. En aquella època, diu, “el FNC estava molt més implantat a la ciutat que ERC, per això la llista la vam encapçalar nosaltres”. Recorda com “els més grans d’ERC es posaven les mans al cap quan als mítings jo parlava d’independència”.

Marc Batlle confirma que “a ERC llavors només eren quatre avis, però ja hi havia altres formacions que parlaven d’independència”. Tot i que la majoria de partits d’esquerra del moment estaven molt allunyats d’aquest discurs, la presència del FNC-ERC en aquells comicis va crear un precedent i a les municipals del 1983 ERC es va presentar en solitari.

Nit d’eufòria

La nit electoral del PSUC no va tenir res a veure amb la de les altres candidatures. Va ser una espiral d’emocions que va acabar amb el triomf d’Antoni Farrés. Al local del PSUC, al carrer de la Rosa, es va instal·lar una gran taula i allà, recorda Rodríguez, “no paraven de venir els interventors que teníem a tots els col·legis a portar resultats; abans que ho fessin oficial nosaltres ja sabíem que havíem guanyat”. El PSUC va muntar una gran festa al passeig de la Plaça Major. Un gran camió es va instal·lar al passeig i L’Orquestra Cubana va tocar fins ben entrada la nit.

L’endemà, l’Ajuntament era buit de poder però “qui sí que hi va anar va ser el Toni per començar a preparar la presa de possessió amb el secretari de l’Ajuntament”, un acte que va tenir lloc el 19 d’abril.

Les eleccions municipals del 1979 van ser les primeres. Des d’avui fins al 26 de maig repassarem els 10 comicis locals des de la fi de la dictadura.

Comentaris

Diari de Sabadell, el diari de sempre, al servei dels sabadellencs i vallesans.

Telèfon Redacció: 937 275 545 sabadell@diaridesabadell.com

Telèfon Publicitat: 937 275 545 publicitat@diaridesabadell.com

Les Valls, 10, 2a planta 08201 – Sabadell

Copyright © 2018 Diari de Sabadell | Novapress Edicions S.L.

To Top