La font de Cibeles en la manifestació independentista a Madrid / ACN
Tinc l’opinió que les teories econòmiques dels partidaris de la independència són més encertades. Primer per tenir un horitzó polític més protector envers les nostres empreses i després, a la llarga, per protegir millor els interessos de la nostra classe treballadora.
Vist estrictament des d’un vessant d’economia empresarial, la que està arran de terra, crec que hi ha un bon grapat de motius per afirmar que ens aniria millor si tinguéssim la capacitat de decisió en polítiques d’empresa, economia i àmbits socials.
Soc crític amb els polítics, pocs d’ells han estat, o són, emprenedors o empresaris, i sospito que pocs d’ells saben o coneixen en primera persona què significa tenir “la suor freda dels diumenges a la nit” quan no saps com pagar inversions o resoldre problemes sense ajuda de ningú més que tu mateix. Tot i això, els polítics de partits amb seu central a Catalunya i no supeditats a matrius centralistes en són molt més conscients i conseqüents.
He treballat a la capital de l’Estat en diferents etapes de la meva vida professional i m’ha permès diferenciar l’economia al voltant del centre de poder i la nostra, on històricament hem tingut un ric teixit emprenedor de petites i mitjanes empreses nascudes del no-res.
Una de les primeres coses que veus quan treballes a la capital espanyola és que els catalans ens hi adaptem prou bé. Crec que motivats en gran part pel gran flux de negoci que hi ha i unes certes comoditats i possibilitats que hi tens, a diferència de Catalunya. Aquí, ara i sempre, per a molts empresaris i treballadors cada petit èxit requereix un gran esforç, fet que a la vegada ens fa tenir un perfil més resilient.
No podem subestimar que la gran concentració de seus centrals de multinacionals, bancs, grans empreses, entitats publicoprivades, organismes oficials (funcionariat), turisme i la seva població flotant permanent a causa de la capitalitat permeten generar un gran nucli de negocis garantits i deixen riquesa i oportunitats per a la gent d’allà, no a la d’aquí.
Sorprèn com molts mitjans de comunicació mencionen reiteradament que potser Madrid guanya o guanyarà punts en PIB a Catalunya, com si fos la gran cosa. La meva conclusió és que amb tant avantatge el que és estrany és que no ho faci sempre.
Per posar algun exemple del dia a dia a una multinacional, que a Madrid n’hi ha un bon grapat. Imagineu per un moment que els números de l’exercici no estan sent prou bons, o bé necessites més inversió per incrementar els èxits assolits. Doncs agafaries el telèfon i trucaries al quarter general de torn allà –on sigui– i amb relativa rapidesa el teu departament financer local rebria aquells fons preuats i al millor preu de mercat financer internacional. En canvi, quan passa el mateix en una petita empresa catalana, la complexitat pot arribar a ser majúscula. Aquest petit exemple ens pot fer entendre com la gent que treballa aquí som menys aventurers i més prudents –d’aquí potser la mala fama que tenim d’avars–. Crec que queda clara la diferencia de jugar amb els teus calés o amb els d’un de Seül o de la bossa de fons públics de qualsevol Ministeri.
Un mantra també molt utilitzat ha estat el de “portem-nos bé que si no perdrem el mercat nacional (40 milions de persones)”. I sí, certament pot ser un problema, però aquí l’anomenat Procés ha funcionat molt bé per espavilar i fer acabar d’entendre una cosa òbvia: ja era hora de centrar-nos en un mercat global, 7.600 milions de persones, que ens permeti exportar tots aquells productes i serveis a un mercat molt més ampli i ric, i sense haver de justificar-nos tant.
El 2018 teníem a Catalunya un teixit industrial tres vegades més gran que el de Madrid segons dades de l’INE. Hi ha l’anècdota que diu que un ministre d’Indústria dels últims anys durant la seva legislatura no va visitar durant els tres primers anys la zona amb la concentració industrial més alta de l’Estat – suma del Vallès Occidental i el Vallès Oriental–. Diu molt poc de la capacitat de comprensió i empatia envers una realitat econòmica que, en definitiva, és la que fa tirar endavant el país.
Estudiant bé dades de poder econòmic, ens hauria de fer veure a tots els catalans, votem a qui votem i desitgem el que desitgem, que com més poder polític donem allà, menys aposta hi haurà pels nostres sectors empresarials i menys oportunitats tindran en el futur els nostres fills i filles.
